EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Sortosament, l’acolliment i l’adopció han deixat de ser temes tabú. Experts i famílies saben de la importància de parlar-ne amb els infants i els adolescents; tanmateix, moltes vegades, les famílies no saben com fer-ho.

L’acolliment i l’adopció són dues mesures de protecció per quan un infant no pot estar amb la seva família. A l’acolliment, l’infant no trenca el vincle amb el progenitors i és possible que torni a viure amb ells, a diferència de l’adopció, en que el trencament del vincle és definitiu. Tanmateix, tant en l’acolliment com en l’adopció és imprescindible parlar dels seus orígens a l’infant o a l’adolescent. El que passa és que no sempre és fàcil fer-ho. Idees com ara “és massa petit, “no ho entendrà” o bé “si li explico que no ha sortit de la meva panxa patirà”, impedeixen que es pugui parlar de manera clara.

Però, per què s’ha de parlar dels orígens?

En primer lloc, perquè l’infant ho necessita per créixer. Tota persona té dret a conèixer la seva història, ho necessita per construir adientment la seva identitat. La família ha d’anar dient a l’infant les dades que coneix del seu passat segons l’edat i les demandes que vagi fent. Recordo una família que guardava en una capsa objectes i roba de la seva filla adoptiva, de quan vivia en una institució. Era una capsa que la nena tenia al seu abast, que de tant en tant l’agafava i això va permetre a la família poder treballar amb la petita aspectes del seu passat.

En segon lloc és important parlar dels orígens perquè sinó pot provocar desconfiança. Quan l’infant, de manera casual, s’assabenta d’informació important del seu passat, normalment provoca en ell reaccions d’enuig i desconfiança. En canvi, si la informació la dona la família, pot controlar en tot moment quan i com la dona. Una adolescent d’origen xinès, a qui la família havia canviat el nom, va tornar un dia molt trasbalsada de l’escola perquè altres companyes, també adoptades a la Xina, li havien preguntat pel seu nom xinès. En aquell moment, la família li va explicar que ella tenia un altre nom quan la van conèixer però que no li havien mantingut; la noia es va enfadar tant que des d’aquell moment va exigir que l’anomenessin pel seu nom xinès.

I en tercer lloc, cal parlar dels orígens, perquè si no en parla la família, és possible que l’infant no s’atreveixi a preguntar. A mesura en que la família parli amb naturalitat del tema de l’adopció o de l’acolliment, l’infant se sentirà més segur per a poder fer preguntes.  Així si en el nostre discurs apareixen expressions com ara “el dia que et vam conèixer”, “la casa on vivies abans”, “els pares que et van donar la vida”... llavors estarem creant un clima de confiança perquè l’infant o l’adolescent plantegi els seus neguits.

Quan fer-ho?

Des de l’inici de la convivència, sinó, cada vegada serà més difícil i l’impacte emocional que pot provocar en l’infant pot ser molt negatiu. Contes, àlbums de fotografies, capsa de records... són recursos que ens poden ajudar. Per exemple, un nadó de 6 mesos ja és capaç de mantenir l’atenció per mirar un petit àlbum amb 3 o 4 fotografies de la nostra primera trobada amb ell a l’hospital o a la institució on viva era fins el moment. Mentre mirem aquest àlbum, li podem explicar que aquell va ser el primer dia que ens vam conèixer. Està clar que el nadó podrà entendrà poc del que nosaltres li expliquem, però ja és un inici, i nosaltres com a família, podrem assajar un discurs. Recordeu que un nadó o un infant molt petit és capaç d’entendre moltes més coses de les que pot expressar. Després, a mesura que vagi creixent i de les seves demandes, anirem ampliant aquesta informació.

Com s’ha de fer?

Sempre amb cura, però hem de transmetre la informació de manera clara i constructiva. De vegades es poden dir frases com “la teva mare t’estimava tant que et va deixar amb nosaltres perquè sabia que et cuidaríem millor”. Aquesta és una idea falsa que pot crear més inseguretat en l’infant, doncs pot pensar que si troba una altra família millor podria de nou canviar de família. En canvi és molt més realista i dona més seguretat explicar a l’infant que els primers pares no podrien cuidar-lo perquè tenia molts problemes malgrat se’ls va intentar ajudar i que per això ell està amb nosaltres, perquè necessita una família que l’ajudi a créixer i l’estimi.

També és important deixar clar que les causes de l’acolliment o l’adopció són externes a l’infant. De vegades, des de la seva immaduresa psicològica, l’infant pot pensar que la culpa de no estar amb els progenitors és ell que era un bebè que plorava molt o un infant dolent que els feia enrabiar. Una nena de 8 anys deia “la meva primera mama em va deixar perquè volia una filla més maca”. És important, deixar clar a l’infant que els pares tenien dificultats i que no se’n podien fer càrrec d’ell per això està amb unes altres persones.

Com hem dit ens podem ajudar d’objectes de quan l’infant no vivia amb nosaltres, de les primeres fotografies que tenim com a família, d’una capsa de records, del naixement d’algú en el nostre entorn... Un bon recurs és construir un llibre de la nostra família, en una primera part poden haver-hi dibuixos, fotografies i un relat de la història de l’infant abans de viure amb nosaltres, però també hem d’incloure una part de la família quan estava esperant l’arribada de l’infant i de les seves ganes per adoptar o acollir i podem acabar aquest llibre amb una part final del moment en que es troben infant i família i de com és la nostra vida actual.

No sempre les preguntes arriben en el moment més idoni. Pot ser a la cua del supermercat, quan no ens sentim prou segurs... No passa res si les ajornem, però hem de tenir present que les preguntes sempre han de tenir resposta.

Altrament les famílies tenen a un professional que les acompanya en aquest viatge, normalment un treballador o treballadora social o bé una psicòloga o un psicòleg, que els ajudarà a abordar el tema dels orígens.

Per tant, parlar dels orígens ajudarà a l’infant i a l’adolescent a construir adientment la seva identitat i a créixer emocionalment sa. Com la Guadalupe, de 10 anys, que avui ha sortit molt contenta d’escola perquè han parlat de la Frida Kahlo, una artista molt important, nascuda a Mèxic, com ella!