EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Darrere de cada paraula, etiqueta o mot hi ha un significat. I darrere de la paraula MENA, menors estrangers no acompanyats, hi ha moltes històries diferents i personals d’infants, adolescents i joves que arriben migrats al nostre país sense companyia. Darrere de cadascuna d’aquestes situacions hi ha històries de vida molt dures i molt crues, que requereixen d’una atenció i acompanyament individual.

Us explicaré com va arribar l’Omar a Barcelona. L’Omar es el fill gran d’una família de quatre germans. La mare tenia una diabetis mal tractada i el pare treballava de forma intermitent a l’obra. Van decidir recollir tots els seus estalvis i enviar al seu fill al nostre país. Perquè? Amb un motiu clar, poder-li donar una oportunitat per a poder-se formar, perquè tenia una bona capacitat intel·lectual, però també amb un motiu molt important que era que pogués treballar per poder estalviar i ajudar econòmicament a la seva família, que estava passant per una situació de precarietat econòmica.

Els motius poden ser diversos però després d’haver estat parlant amb alguns d’aquests nois i també amb els professionals que els atenen, educadors socials, educadores socials, treballadors socials i treballadores socials, que han estat atenent-los des de la seva arribada i durant aquest període d’estada al nostre país, hem arribat a treure algunes categories o idees que són genèriques.

La primera és fugir d’una situació de moltíssima precarietat econòmica. També en alguns casos fugen d’una situació en la que el país d’origen no hi ha un sistema de protecció a la infància i molts d’ells tenen famílies molt desestructurades. En altres marxen perquè hi ha conflicte armat al seu país. En altres perquè tenen la possibilitat i l’esperança de tenir un futur professional diferent al que veuen al seu voltant, a les seves famílies. D’altres, també és cert, que venen amb expectatives poc realistes, perquè tenen uns ídols mediàtics molt idealitzats, com pot ser un jugador de futbol o un cantant de rap. El que els uneix a tots és que ells volen canviar la seva vida i tenen dret a tenir una vida més digne, com la tenim la resta de persones. 

Mireu, com podem ajudar a fer una intervenció més eficaç en aquests nois i noies? No n’hi ha prou en fer una acollida que, és a dir, és necessari, evidentment, fer una acollida però aquesta acollida ha d’anar molt personalitzada en funció de les necessitats de cada jove, de cada adolescent.

Hi ha una frase que m’acompanya des de fa molt temps que diu: “el mismo fuego que hierbe un huevo, derrite también la mantequilla”. És a dir, si fem un paral·lelisme, no podem tractar-los a tots igual i esperar que tots ens responguin de la mateixa manera, perquè cadascú pot tenir una resposta diferent, i en ocasions fins i tot oposada, al que nosaltres esperem.

Els educadors socials i els treballadors socials han d’estar preparats amb competències i amb adquisició d’aprenentatges per acompanyar aquestes famílies vulnerables i amb infants que viuen situacions de risc. Però en aquest cas ens calen coneixements i formació nova que hem d’adquirir, perquè les situacions són diferents i per tant les hem de poder atendre d’una forma diferencial.

Formació en la llengua, perquè és essencial que ens puguem entendre per poder-los atendre. Però a més a més, cultura del seu país, polítiques migratòries, coneixements en polítiques internacionals, coneixements en com funcionen les cooperacions, col·laborar amb el país d’origen, tot el tema del dol migratori, aquests nois veien deixant moltíssimes coses enrere i quan arriben aquí arriben amb ansietat, amb pors, amb angoixes i amb tot un procés personal que han de fer i nosaltres hem de ser capaços de poder contenir, escoltar, acollir i d’alguna manera fer un retorn que els faciliti poder continuar amb la seva vida.

També és important poder gestionar les nostres pròpies emocions com a professionals perquè vivim situacions molt crítiques, escoltem històries molt dures i per tant hauríem d’estar implicats tots, perquè és responsabilitat de tots, de la ciutadania, del veïnatge, de les entitats socials, de les administracions públiques, en general de tothom. Tots podem fer alguna cosa per petita que sigui, podem trencar estereotips, prejudicis, tenir una mirada més positiva de la interculturalitat, veure la part positiva de tot plegat i sobretot fer-nos responsables de que aquests infants són “nanos” que tenen tots els drets com tenen els nostres fills o els nostres germans. Cal que tots prenguem consciència i contribuïm a fer un món una mica més empàtic, més sensible i més humà.