EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

1. Heràclit i Parmènides en sabatilles. Entre la epistemologia i la postveritat.

Com podem conèixer quelcom que sempre és diferent?, ens preguntàvem en el Batxillerat, intentant emular a Heràclit, mentre, en la neurona del costat, Parmènides mirava l'horitzó amb la convicció de que tot és, en essència, estable i permanent, com la inseguretat de l'inexpert pilot d'aquest el nostre mateix cervell davant l'examen de filosofia del dia següent.

Unes quantes preguntes més tard, preocupats per la realitat social, traiem el cap a la premsa virtual del segle XXI: societat líquida, canvi d'època (més que època de canvis, insisteix l'autor), acceleració, diversitat… Sembla que en els nostres dies Heràclit s'ha anat guanyant el cor dels analistes socials. Però també hi ha espai per a la remuntada, pensen els fans de Parmènides: guerres, intolerància, corrupció, sorpreses electorals, post-veritat… velles realitats amb nou rostre. La desigualtat segueix essent una constant en la existència dels sàpiens. Vaja, sembla que el mon es resisteix una mica al “canvi d'època”! -contraataquen, amb sorna, alguns analistes polítics-. De fons segueix cantant Mercedes Sosa: canvia, tot canvia…. que jo canviï no és estrany… però no canvia el meu amor, per més lluny que em trobi, ni el record ni el dolor del meu poble i de la meva gent… Aliena a les grans anàlisis sociopolítiques, segueix latent la realitat intensa i crua dels éssers humans que canvien de lloc i de vida per sobreviure…

Segueix latent la realitat intensa i crua dels éssers humans que canvien de lloc i de vida per sobreviure

Potser, més enllà del debat filosòfic sobre l'accés a la veritat, Heràclit i Parmènides es posarien d'acord en que la vida te molt a veure amb la capacitat de gestionar els canvis. Aquesta serà la idea de fons en aquest particular llistat de reflexions, que intenta ser un senzill resum d'alguns aprenentatges realitzats a partir d'allò llegit i compartit aquests últims anys amb estudiants d'Educació social i Treball social.  

 2. Tot passa i tot queda… o l'essència canviant de la condició humana.

Créixer és canviar, aprendre és canviar, prendre decisions és acceptar o provocar canvis. Vulguem o no, siguin grans o petits, ens agradin o ens enfonsin en la misèria, els canvis formen part de la vida. Canviem de curs, d'amics, de parella, de certeses, de preguntes i respostes. Canviem de problemes i de solucions, de gustos, de disgustos, d'anys, d'aspecte, de pèrdues, de cançons favorites o de treball. Quan diem a algú no canviïs mai, crec que, en realitat, estam dient: ets una bellíssima persona, em caus molt bé o estic convençut de que vas a seguir tenint tot això que m'agrada en el futur. Però, afortunadament, canviem. Això no significa que tots els canvis ens portin a llocs millors; però, en essència, canviar és un de les símptomes més fiables de bona salut (física, psíquica i social).   

3. Avui no em puc aixecar… o el reconeixement de que la resistència al canvi és tan natural com el canvi mateix.

Els canvis, si son de veritat, generen resistència. I ho fan perquè desperten les emocions pròpies de tot procés d'adaptació. Els canvis no desitjats (una ruptura sentimental, un acomiadament, un desnonament, la pèrdua d'un ésser estimat…) provoquen ràbia, dolor o una profunda tristesa. I els canvis escollits? També! Perquè darrere de l'elecció més il·lusionant, també habiten la renúncia o la por. Acompanyar a persones en processos vitals diversos exigeix capacitat per a entendre com processos naturals les resistències al canvi, sigui aquest escollit o no.

Li costa, lògicament, canviar a la persona que perd la seva llar. Però també li costa a qui abandona una relació dura marcada pel maltractament. Podem veure ambdues resistències com obstacles o com palanques de canvi. I aquesta mirada condicionarà les nostres possibilitats d'intervenció. No sempre és senzill, però potser convé començar per dir-li a la persona a la que acompanyem que entenem que no li resulti fàcil canviar.  

 4. Si ho sé, no vinc… o la consciència del que realment implica ser agents de canvi

Una de les tragèdies íntimes de les nostres professions sorgeix quan una persona que ens demana ajuda ens mira amb ulls tendres mentre analitzem el que haurien de canviar els altres (els polítics, els professionals, les persones que l'envolten…). Aquesta mirada que ens diu què guay és parlar amb tu! muda, però, en un rictus estrany quan ingènuament suggerim que potser ella mateixa ha de canviar alguna cosa. Per molt injustes que siguin les situacions socials que generen patiment i falta d'oportunitats, per més inqüestionable que sigui la condició de víctima davant determinat comportament aliè, superar, afrontar, aprendre o créixer son verbs que sempre es conjuguen en canvi en primera persona.

Ser agents de canvi implica perspectiva sociopolítica i sensibilitat humana. I ambdues dimensions s'acaben traduint en accions que acompanyen, proposen o generen canvis. Ara ve un simple silogisme: Tot allò que provoca canvis desperta resistències i resulta, des d'algun punt de vista, incòmode o molest. Nosaltres ens dediquem a provocar canvis… Deixo la resta a la intel·ligència del lector/a. Qui va escollir les professions socials i educatives esperant acabar en els altars del reconeixement social i de l'aplaudiment permanent te motius per a iniciar una demanda legal contra el seu orientador vocacional.

 5. Cuidadín, cuidadín… o el tacte necessari de qui treballa amb les emocions pròpies i alienes.

A l'engranatge explicat de canvi-emoció-resistència li falta una clau d'interpretació: la relació. Les resistències son, com les reaccions emocionals, naturals. Sorgeixen de manera espontània i no es poden bloquejar o incentivar sense aconseguir, probablement, l'efecte contrario al desitjat. Si algú pretén alegrar el dia a una persona amb depressió pot fer moltes coses, però millor que no intenti demanar-li directament que s'alegri ni donar-li mil raons per a veure la vida de colors.

No podem canviar directament la tristesa, el dolor, les llàgrimes o la ràbia. Però sí podem, amb el tipus de relació que establim, influir en la manera de percebre la realitat que genera aquestes reaccions. És el que els experts anomenen incidir en el sistema perceptiu-reactiu i provocar experiències emocionals correctores.  Crec que tinc molt a ver amb el que, usant l'expressió de Ricardo Tonelli, anomenem ajudar a narrar històries que valguin la pena ser viscudes. És una tasca exigent. No es tracta de convèncer. Es tracta d'ajudar a descobrir…i de fer-ho amb responsabilitat i convicció… lluny del nohiharesafer i també del potsaconseguirtotelqueetproposis ... amb una barreja adequada de realisme i d'esperança, amb formació i experiència, amb mètode i amb art… però, sobre tot, amb molt tacte. Treballem amb material sagrat, únic i ple de sentit. D'això va la vida i el benestar de la gent… i el nostre, que també es juga en aquestes relacions. 

6. My way… o la capacitat per a entendre que existeixen lògiques diferents a l'hora de resistir-se a canviar…i per a actuar en conseqüència.

Hi ha qui es resisteix a canviar, simplement perquè no vol (o almenys, no amb nosaltres al costat o no a la nostra manera). Hi ha qui es resisteix a canviar perquè vol però se sent incapaç de fer-ho. Hi ha qui no sap ni el que vol i això eleva un mur de resistències. I també hi ha qui vol canviar i, a més, se sent capaç de fer-ho. I resulta que també aquí neixen les resistències. Existeixen diferents tipus de resistència al canvi (al menys els quatre mencionats, son els que ho han estudiat) i, com a conseqüència, diferents maneres de relacionar-se per a ajudar a que es produeixin els canvis desitjat. Quan algú vol i pot canviar no necessita que li diguem el que ha de fer, tot i que potser sí un acompanyant que ajudi a pensar i a prendre decisions perquè després els seus fets demostrin que realment podia i volia. Quan algú vol però no pot, pel contrari, ja acostuma a haver-ho pensat tot (potser part del problema és, precisament, que quant més pensa menys fa). En aquest cas, el nostre paper no és ajudar a pensar, sinó a fer. Tenim que tocar les tecles que activen experiències noves, de manera que siguin els fets els que vagin facilitant canviar els autoenganys teixits en les seves trampes racionals. Quan algú es nega a canviar, la nostra insistència és el millor aliment de la seva resistència. Fa falta mestria para manejar la intenció paradoxal, però, si se sap fer, demanar oposició és, en aquests casos, la millor medicina per obtenir col·laboració.

Per últim, quan algú no sap ni el que vol (i això li fa mal) necessita companyia en la seva lògica (per molt absurda que ens sembli) per ajudar a sortir d'ella. Qualsevol intent benintencionat d' “ajudar a entrar en raó” pot alimentar la distància i la confusió. Ja arribarà el temps del principi de realitat. Abans necessitem demostrar que podem connectar (no compartir, òbviament) amb la seva particular vivència de les coses. Resistències diferents necessiten estratègies diferents per teixir relacions diferents que ajuden a produir els canvis esperats, desitjats o necessaris.

7. Vesteix-me a poc a poc, que tinc presa… o  la convicció de que, en ocasions, menys és més.

Acompanyar, educar, ajudar… son tasques que no acostumen a portar-se bé amb els excessos. Així que menys discursos, menys preses, menys objectius… o, millor, les paraules justes, el ritme possible, les metes adequades. A vegades, menys és més. I per a ser coherent amb la meva reflexió, en aquest punt, fins aquí puc llegir.