Notícies

26.11.18

Us volem compartir en aquest butlletí el testimoni d'alguns dels companys (Nati Pareja, Mònica Figueres, Joan Fornés, Ana Escudero i Lourdes Baleyto) que varen participar en la pujada a peu de Montserrat amb el desig de fer-vos partícips d'aquesta experiència que va ser una aventura exterior i interior.

Nati Pareja

Hi ha molts motius per fer un pelegrinatge fins a un santuari o per recórrer el camí de Sant Jaume però, sigui quin sigui el motiu escollit, l’experiència marca a la persona que la realitza. Com a cloenda dels actes del 60è aniversari de l’inici de l’activitat de la Fundació Pere Tarrés i del 25è aniversari de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL, un grup d’onze pelegrins vam sortir de la Parròquia de Sarrià, on es troba la tomba del beat Pere Tarrés, fins a l’Abadia de Montserrat. Un recorregut de 50 quilòmetres que s’ha convertit en aprenentatge per a tota la vida.

Quan em vaig plantejar fer aquest pelegrinatge no vaig pensar en l’esforç que suposaria, només volia complir la promesa que havia fet en agraïment a la Mare de Déu de Montserrat. Aquesta era la meva motivació, allò que em va donar forces per realitzar el recorregut tot i que hi va haver moments que creia que no arribaria fins al final. I no ho hagués aconseguit sense l’ajuda de les persones que m’hi van acompanyar. Perquè en un pelegrinatge, com a la vida, són clau les persones de les que t’envoltes, aquelles que t’acompanyen i que no et permeten defallir en els moments més difícils.

Reflexionant sobre el camí, me’n adono que un pelegrinatge d’aquestes característiques suposa conèixer històries, viure anècdotes, descobrir paisatges, però sobretot, significa conèixer persones i retrobar la teva interioritat. Les hores passades caminant junts m’han permès aprofundir en la relació amb les persones que hi hem participat. Són aquests moments, fora de l’entorn laboral, els que et permeten descobrir facetes dels teus companys i companyes de feina que desconeixes: el seu sentit de l’humor, la força de voluntat, la solidaritat, records d’infantesa, desitjos compartits i entusiasme, molt entusiasme. Perquè l’èxit d’aquest pelegrinatge ha estat possible per la implicació de moltes persones en la seva organització i planificació: buscant la millor ruta i fent canvis d’última hora a causa de les pluges dels dies anteriors, comprant tot allò que faria falta per a l’avituallament, aconseguint tenir dutxes a la nostra disposició un cop arribats a Montserrat i preparant l’acte institucional amb totes les persones que es van unir a l’abadia.

Finalment, vull destacar que també he tingut moltes estones per pensar, per retrobar-me amb la meva interioritat. De tant en tant calen aquests espais per reflexionar i donar prioritat  a les coses que són realment importants a la vida. 

Mònica Figueres

La pregunta majoritària quan explicava a amics i família que m’havia apuntat a anar caminant a Montserrat, des de Barcelona i de nit, era: Tu? Com se t’acudeix? Per què? Van ser comptats els qui ja d’entrada ho van entendre i m’hi van animar.

No sóc ni esportista ni especialment excursionista, simplement camino sempre que puc i per on puc, de manera molt urbanita per ajudar-me a aclarir idees i allunyar mals rollos, però fins ara tampoc cap quilometrada.

Quan vaig rebre el correu de l’anada a Montserrat i hi vaig llegir la possibilitat de pujar-hi a peu a l’acte em vaig traslladar a fa uns quants anys, quan feia 3r de BUP. A l’escola hi organitzaven una pujada anual dels tres cursos i als grans els organitzaven una anada voluntària a peu. Era “l’excursió”, però a mi aleshores no m’hi van deixar anar. Aquesta va ser la meva motivació inicial, poder fer allò que, tot i que ni recordava, al meu inconscient havia quedat pendent.

 Des de que m’hi vaig apuntar fins el cap de setmana abans d’anar-hi, vaig intensificar les caminades i a mesura que ho feia vaig tenir més dubtes sobre les meves pròpies capacitats, físiques i mentals. Tot i que no els volia escoltar. No eren només els quilòmetres ni les hores ni la nit desperta, se m’hi afegien aspectes que també em feien dubtar com anar amb gent de la feina i als quals a més a més majoritàriament coneixia de nom i encara. Per mi doncs era un doble repte. Pel primer vaig practicar, pel segon no podia fer res més que esperar a trobar-m’hi.

La il·lusió però podia més que els dubtes, que els nervis dels darrers dies, que els xàfecs del dia abans, que els comentaris més catastrofistes i altres factors que semblaven empènyer-me, cada vegada amb més insistència com més aprop érem de divendres, a fer-me enrere. I em vaig adonar que la motivació inicial ja no l’era i que ara només era ser capaç d’intentar-ho. Arribés o no.

Poc després d’arribar vaig enviar un WhatsApp, eufòrica, a una de les poques persones que m’havia entès a l’acte sense fer preguntes i després de felicitar-me em va fer la primera: Repetiries?

Encara en calent, aquella pregunta em va fer aterrar i em va obligar a valorar l’experiència. I vaig respondre-li un sí claríssim i rotund amb moltes admiracions.

Vint-i-quatre hores després li respondria igual.

Ara els quilòmetres i les hores ja només són una anècdota comparat amb tots i cadascun dels moments de riure, de mal, de son, de neguit, de sorpresa i de fred, mentre no tenia més a fer que caminar, esperant veure la Clara, i pensar. Pensar molt.

A la satisfacció personal d’haver gosat s’hi suma la d’haver-ho aconseguit i, a més a més, haver gaudit de tots els moments, inclòs els de mal i els de camins interminables per pobles inacables. I a la motivació i a l’esforç personal s’hi sumen tots i cadascun de vosaltres que vau ser imprescindibles per mantenir-me l’ànim i fer-me sentir bé. En l’abans, en el durant i en el llarg dia després.

Gràcies Jordi i Clara per una organització impecable i a tots per la vostra companyia i per fer-me gaudir d’aquesta experiència. Des d’ahir hi ha alguna cosa diferent en mi perquè no la oblidaré. 

Joan Fornés

Mai he sigut una persona que hem surtin fàcilment les paraules, però després de veure el que ha escrit la Nati i la Mònica m’animo, ja que l’experiència viscuda s’ho mereix.

Van ser 14 hores molt intenses, carregades de molt bons moments on es respirava un ambient increïble. Tots units, carregats d’il·lusió, saben el que teníem per endavant. També, moments durs on els kilòmetres caminats van desgastant la musculatura i la ment.

Es allà quan el grup era capaç de donar-te aquella barreta energètica que et fa continuar avançant.

Vull donar-vos les gracies a cadascun de vosaltres, els 11 que vam començar, les tres que us vau afegir a Collbató, i com no, a la Clara. M’emporto un record increïble de tots vosaltres.

Dissabte vam recorre un gran camí des de Barcelona, tots coincidim que ho volem repetir, si no es Montserrat serà un altre via. Fem-ho possible!!! 

Ana Escudero

Quan es va anunciar la idea de fer una peregrinació a Montserrat per commemorar el 60è aniversari, vaig pensar que era una bogeria, però era la meva bogeria.

Recordo que a l'institut es feia una ascensió a Montserrat a l'any, tot i que en aquell cas es feia des de Monistrol, si recordo bé. Em vaig inscriure dues vegades, gaudint ambdós,, tot i que vaig patir un accident en la segona pujada.

Però no parlaré sobre el passat, l'important ara és el present. Honestament, és i serà una experiència per mantenir al cor i recordar-la amb afecte. No puc deixar de nomenar Clara i Jordi i felicitar-vos per la magnífica organització. Després, a tots els meus companys, un magnífic equip que vam fer la pinya pas a pas, subterrani, superant totes les dificultats amb un esperit positiu i valent. Un grup de persones unides en un objectiu comú, un grup de persones per a qui no hi havia. La nostra frase sempre va ser: seguir endavant, què fem ara?

Malauradament, he hagut de retirar-me abans que acabi, però he anat acompanyant mentalment per tot el camí. Jo vaig disfrutar el camí i aquesta experiència jo la vull repetir. Ara, només espero tenir una nova oportunitat. 

Lourdes Baleyto

Sempre sents a persones que ja han fet aquesta caminada, fins i tot més d’un cop, i que es converteix en una sortida anual d’escoles, grups d’excursionistes, etc. i quan em van dir per primera vegada “t’apuntes?” la resposta va ser: que dius??!! Ja m’agradaria, però no, no toca. Però aquell cuc va quedar dins. I un altre dia una altra veu: podries venir, anima’t!!

Jo acompanyava a fer entrenaments a la Mònica i ben bé fins a l’últim moment no em vaig decidir, amb tots els dubtes i pors, però em feia il·lusió compartir aquella caminada amb companys i amics que, alguns, feia molt temps que no veia  i podia ser una bona ocasió. Fins el mateix dia no ho tenia clar, tot s’anava posant en contra. Hores abans de la sortida més pluja i em vaig desinflar i va sortir el meu pitufo gruñón i aleshores vaig rebre un missatge: Lourdes, no hi vagis si no ho veus clar, no són les millors condicions…

Però havia dit que hi anava i ho volia intentar.

I ara no me’n penedeixo, malgrat el tram de mitja nit on la son s’apoderava de mi i on aquell pas continu i rutinari no ajudava..., i Esparraguera que no s’acabava mai! Buscava pensaments i records positius dins del meu cap que m’ajudessin a no creuar-me i seguir endavant. Sort de la companyia que va fer que no em sortís ni la niña de l’exorcista ni el pitufo gruñón. I sí, em vaig plantejar abandonar però només em faltaven 7 km, segurament els pitjors, i, sorprenentment, va ser sortir la llum del dia i canviar el ritme del pas i tota l’energia que em faltava em va venir de cop, em va canviar l’humor i vaig tornar a somriure. Aquella fita ja la tenia a tocar de mans. Ho vaig aconseguir!! La caminada més llarga que he fet mai. Un cop més em sorprenc a mi mateixa de què soc capaç. Gràcies a cadascú de vosaltres perquè formeu part d’aquesta experiència, i en especial a les persones que van portar l’organització amb tot el que implica fer avituallament i suport i preocupar-se de buscar el millor camí per tots nosaltres.