Notícies

13.12.21

Maria, Josep, el nen Jesús, els Reis Mags, els pastors, el llenyataire o el caganer. Aquestes són algunes de les figures que adornaran molts pessebres de les llars catalanes. Ara bé, què és el més tradicional d’aquesta escena?

Doncs bé, segons defensa el professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull, Enric Benavent, el més tradicional és reinterpretar-lo constantment. De fet, exposa que ningú coneix a ciència certa com va ser el naixement de Jesús, ja que aquest episodi bíblic ens arriba a través de Lluc i Mateu. Per això, argumenta que en el pessebre no s’escenifica un fet històric, sinó que es basa en la “interpretació teològica” que en fan els dos evangelistes. “Representem aquest relat i, per tant, representem una interpretació”, detalla.

Així doncs, Benavent apunta que aquesta tradició, com qualsevol altra manifestació cultural, està en constant evolució. En aquest sentit, matisa que mai hi ha hagut una única manera de fer el pessebre, ni tampoc una única intenció al voltant d’aquest.

El professor, que també és expert en espiritualitat, acció social, pessebrisme i tradicions relacionades amb el Nadal, especifica que malgrat que la recreacions de la nativitat de Jesús és una tradició popular relativament jove, té uns orígens molt antics. Tal com comenta, els primers pessebres es van fer en monestirs i convents com a objecte de devoció. Després, les famílies riques van adoptar aquesta tradició, que es va convertir en un “element d’ostentació social”, ja que encarregaven les figures a grans escultors. Més endavant, fa uns 200 anys, les classes populars van emular els nobles i, amb figures de terracota, van introduir a les seves llars recreacions d’aquesta escena de la Bíblia. D’aquesta manera, neix la tradició tal com s’entén ara.

Això va coincidir en un moment que, arran de la Revolució Industrial, la gent emigrava del camp a la ciutat. Per això, Benavent assegura que quan el pessebre va passar a les cases més humils tenia un “element de nostàlgia de la vida rural que s’havia perdut”. Per això, s’hi posaven figures com el llenyataire, el pastor o el sembrador, entre altres, que donaven vida els oficis que feien els mateixos membres de les famílies o bé els seus avantpassats al camp.

Reinterpretacions contemporànies del Pessebre

En els darrers deu anys, l’escenificació del Pessebre a la plaça Sant Jaume de Barcelona no ha estat exempt de crítiques. Si han vist propostes de tot mena i, fins i tot, el 2014, un butaner, ja que en aquella ocasió els veïns de la ciutat van ser-ne els protagonistes. Això es deu el fet que aquestes representacions van més enllà del naixement de Jesús i permeten una reflexió de l’obra per part de l’espectador.

Després d’un any sense ser-hi per la pandèmia de covid-19, enguany el pessebre ha sortit d’aquesta plaça i una cinquantena de figures lluminoses es reparteixen per les façanes dels edificis que hi ha des de la via Laietana fins a la Rambla. Amb aquesta proposta, el seu autor, l’arquitecte Jordi Darder, ha optat per descentralitzar-lo.

Per Benavent totes aquestes recreacions contemporànies del pessebre són lícites, ja que s’adeqüen als debats actuals. “És fer el que sempre s’ha fet. El més tradicional del pessebre és reinterpretar-lo constantment”, conclou.