Notícies

09.11.22

El número 80 de la publicació “Educació Social. Revista d’intervenció Socioeducativa” té com a eix temàtic la soledat entre les persones joves. El professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social-URL Paco López és el coordinador d’aquest nou número i ens parla de com afrontar-la tant en la nostra vida personal com des de l’acció socioeducativa.

-Aquest nou número de la revista aborda els reptes de l’acció socioeducativa davant la soledat dels joves. Fins fa poc, la soledat s’associava a gent gran o a persones excloses socialment. Per què ara es dona en el col·lectiu dels joves?

Com s’assenyala en algun dels articles de la revista, no tenim evidències sòlides que ens indiquin que l’actual generació jove experimenti majors sentiments de soledat que les generacions precedents. El que sí sabem és que, al segle XXI, les transicions vitals són més complexes i això afecta, de manera especial, al trànsit entre l’adolescència i l’edat adulta. Per posar alguns exemples, no fa gaire temps, tenir feina era garantia d’independència econòmica, la formació professional o la carrera universitària orientaven la identitat professional gairebé de per vida i les relacions familiars o de parella seguien, en la majoria de casos, patrons força predictibles. Avui en dia, la feina, la professió o la família són escenaris molt més incerts.

Això posa a prova el món de relacions dels joves, que necessiten xarxes sòlides de suport per fer front a aquest món accelerat que accentua la seva fragilitat. Potser no se senten més sols del que se sentien els seus avis. Potser el que passa és que necessitem més dels altres que en altres èpoques. I potser, també, això ha fet que les ciències socials reclamin més atenció per aquest fenomen, que no parla només dels joves, sinó del món que estem construint.

-Com han contribuït les xarxes socials, la globalització i la vida urbana a aquest fenomen?

Els tres processos que comentes creixen al voltant d’una contradicció: busquem la pertinència a una tribu cada vegada més gran i més interconnectada, però, paradoxalment, més connexió no implica una millor vinculació amb els altres éssers humans.

Es calcula que, al 2050, el 70% de la població mundial viurà a les grans urbs del planeta. Els barris de les grans ciutats han estat, per a molta gent, espais d’acollida, entorns rics de pertinença i de suport mutu. Però la gentrificació, l’especulació immobiliària o el turisme massiu (tots els fills de la globalització) van expulsant i fragmentant moltes d’aquestes comunitats. Això incrementa l’aïllament social i, el que és pitjor, afebleix les xarxes de suport davant les circumstàncies difícils de la vida. És a dir, provoquen soledat no desitjada i dificulten els mecanismes socials que permeten afrontar-la.

L’impacte de les xarxes socials virtuals és una qüestió també complexa. Poden ser oportunitats de relació (pensem en les persones grans que, durant la pandèmia, han pogut mantenir el contacte amb les persones estimades). Però també poden ser presons que ens aboquen a espirals addictives (com el cas de la síndrome de Hikikomori, aquests joves tancats a les seves habitacions sense cap contacte presencial amb el món) o que ens exposen a escenaris plens de poses felices i gifs somrients, però amb vincles febles amb les persones properes.

-En l’editorial s’apunta que la soledat és una de les grans epidèmies de les societats industrialitzades del segle XXI. Per què?

Per una banda, crec que és una metàfora per subratllar la preocupació que suscita el fenomen. Som éssers socials. Si el progrés va associat a la pèrdua de qualitat en les relacions humanes, potser convé revisar quin tipus de progrés estem alimentant.

Per altra banda, la manca de suport social té una relació demostrada amb totes les causes de mortaldat. Les dades sobre soledat no desitjada apareixen de manera reiterada en estudis molt diversos i en diferents contextos internacionals, i afecten a la salut i la vida de les persones que la pateixen. Tot això fa que es tracti d’una problemàtica amb un impacte global semblant al de les epidèmies originades per causes biològiques.

-Un dels capítols, específicament, parla sobre com ha afectat la pandèmia a la soledat dels joves. Quines repercussions hi ha tingut?

Informes diversos confirmen que durant la pandèmia va haver-hi un increment significatiu del sentiment de soledat no desitjada entre els joves europeus. La dràstica reducció de les interaccions presencials durant els mesos de confinament va accentuar les problemàtiques, especialment en col·lectius juvenils que ja tenien prèviament dificultats socials o de salut mental.

L’article al qual et refereixes ha estat escrit per part de l’equip de “Aquí t’escoltem”, un programa de l’Ajuntament de Barcelona per atendre adolescents i joves amb dificultats emocionals. Aquest equip posa l’accent en què la pandèmia també s’ha convertit en una oportunitat per repensar allò que fem amb els nostres adolescents i joves. Després de la Covid-19, per exemple, ens estem prenent més seriosament la importància de la dimensió social de la salut, dels vincles comunitaris o de la necessitat de desmuntar els estigmes que envolten la salut mental. Veurem si som capaços d’estirar amb rigor d’aquests fils.

-Com han afectat als joves les restriccions de mobilitat i de reunió i el fet que hagin estat estigmatitzats durant l’emergència sanitària?

Segons els experts, el que a tots ens toca fer quan som joves per tal de créixer saludablement són dues coses. La primera és acabar de saber qui som, afinar la nostra identitat (què pensem, què volem estudiar, com volem viure, a què li donem importància...). La segona és aprendre a relacionar-nos de debò amb els altres i amb el món, per tal de no quedar-nos aïllats. Les dues tasques impliquen sortir de casa i començar a posar-nos a prova, viure històries, conèixer persones diferents, provar maneres de ser amics, de ser parella, de tenir cura d’altres persones...  

Per fer això, molts joves necessiten ser allà on són tots, físicament i metafòricament. I això és el que la pandèmia va complicar. Alguns ho van resoldre sense trencar les normes. Però d’altres van convertir el trencament de normes en una forma de viure les històries que necessitaven viure. Les macrofestes, de les quals tant s’ha parlat durant la pandèmia, i la solitud emocional són expressions de la mateixa necessitat, la de trobar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Els joves, com els adults, som éssers socials que aprenem a ser-ho en un món accelerat i canviant. I no sempre ens en sortim bé.

Els judicis negatius respecte els joves que trenquen normes no és nou. Tampoc ho és la generalització i l’estigmatització de tots els joves per les conductes d’alguns, darrera les quals, per cert, gairebé sempre hi ha negocis ben adults.

-També hi ha un article específic destinat a les persones amb capacitats diferents. Aquesta etapa vital en aquest col·lectiu és diferent a la d’altres joves? Per què? Quines són les seves especificitats i com se’ls pot acompanyar?

Tot i que parlem de la soledat en general, cada persona viu l’experiència de les relacions amb els altres de manera única. Això és així sempre, però especialment quan la diversitat humana situa a la persona en el costat dels que tenen menys oportunitats. Si les transicions juvenils són moments complexos, ho són més en les vides marcades per la dificultat de la nostra societat per conviure amb la diversitat ètnica, sexual, religiosa o funcional. Habitualment, però, les dificultats són més en la mirada dels altres que en les pròpies capacitats de relació.

En el cas específic de la diversitat funcional, les autores d’aquest article posen l’èmfasi en la coordinació entre els diversos agents i serveis que intervenen en la vida de cada persona, de manera que aquesta sigui protagonista activa i centre de totes les actuacions.

-Un dels articles analitza casos d’èxit i posa l’accent en les polítiques que s’han dut a terme a la Gran Bretanya.

El cas de la Gran Bretanya és especialment rellevant, perquè ha estat el primer país occidental que ha fet l’encàrrec a un ministeri d’ocupar-se expressament del fenomen de la soledat. Els governs no poden fer amics per les persones, però sí poden generar les condicions que afavoreixin relacions de més qualitat. Fa uns anys, el govern britànic es va marcar tres grans objectius als quals va destinar partides pressupostàries específiques. El primer tenia a veure amb la comprensió del fenomen de la soledat a través de la recerca. El segon tenia a veure amb integrar la soledat, de manera transversal, en totes les polítiques públiques. El tercer objectiu estava centrat en la sensibilització social i la reducció de l’estigma. Es tractava de prendre’s seriosament el tercer costat del triangle de la salut (física, psíquica i social) i impulsar mesures concretes per tenir cura de la salut social del país.  

Per posar un exemple, un fruit tangible d’aquest model és la generalització de la prescripció social. Els professionals de la salut es coordinen amb els serveis socials i les entitats del tercer sector per oferir “receptes” centrades en la participació en activitats de la vida de la comunitat, enfortint, així, les oportunitats de relació i de creació de xarxes de suport social.

-Quins són els reptes de l’acció socioeducativa davant la soledat dels joves?

Tenim un repte més sociopolític i un altre més psicoeducatiu. El primer és construir una societat més acollidora, més capaç de gaudir de la diversitat humana, més comunitària, que ens faci estar més pendents del veïns... Aquest és el repte sociopolític: pujar una mica el volum del “nosaltres” i generar ciutats i pobles on sigui més fàcil tenir cura mútua.

L’altre gran repte és ajudar a acceptar que soledat i vincles socials són dues cares de la mateixa moneda. Necessitem aprendre a estar bé sols per tal de tenir relacions saludables amb els altres i viceversa. La soledat, abans que un problema, és una condició necessària de l’existència humana, una conquesta. Necessitem estar bé sols per aprendre, per pensar, per prendre decisions, per afrontar amb dignitat la mort... Acceptar la soledat com a part de la condició humana ens ajuda a donar sentit a la vida. Quan parlo d’això, m’agrada recordar aquella frase d’Eduardo Galeano: “En un mundo de plástico y ruido, quiero ser de barro y de silencio”. Educar el sentit, la interioritat, la pausa, la reflexió... és també una manera d’ajudar a tenir relacions de més qualitat. És un repte complex en un món accelerat en el que tenir un milió de likes sembla més valuós que una conversa serena amb un amic o amiga de debò.

-Què recomanaries als joves que se senten sols?

Cada experiència de soledat és única i resulta difícil donar consells genèrics. Però els diria dues coses: que intentin entendre’s sense culpabilitzar-se i que no ho amaguin, perquè no són els únics que se senten així. Certament, la vivència de la soledat es pot experimentar com un terrible fracàs de la joventut. Però també és una bona notícia que parla de la necessitat de tenir més o millors relacions. Això significa que no es conformen, que es resisteixen a quedar-se aïllats o que volen tenir vincles de més qualitat amb alguna persona. Aquest és el repte central de la joventut, que s’agreuja quan la vida no ho posa fàcil. Aprendre a acceptar la vivència de la soledat és el primer pas per tenir vincles sans amb els altres. Ni és un repte senzill ni depèn només de nosaltres. I, a més d’acceptar això, de vegades convé demanar ajuda. Explicar aquest sentiment a alguna persona coneguda, amiga, professora, educadora o professional de la salut pot obrir una porta de sortida. També pot ser útil contactar directament amb els serveis i equipaments que existeixen per atendre adolescents i joves a molts municipis. En el cas de Barcelona, per exemple, és tan fàcil com cercar a Google “Barcelona contra la soledat”.

-I als familiars que els acompanyen?

Veure patir de soledat a un fill o filla (o a un germà o germana) és dolorós, perquè ens diu una cosa que ens costa de pair: que amb la nostra estima no n’hi ha prou. Tampoc està a les nostres mans forçar l’estima aliena i convèncer a d’altres perquè es facin amics dels nostres fills. És quelcom que no es pot forçar. Acceptar això és el primer pas.

El següent és escoltar, intentar entendre, estar disponibles per quan ens necessitin i, si la soledat dura i fa mal, acompanyar en la cerca d’ajuda professional.

Per últim, no està de més oferir models que projectin visions positives d’aquella altra soledat de la que parlava abans. Que ens vegin gaudir del silenci, de la lectura, dels moments de soledat escollida, de relacions respectuoses amb aquests espais personals. I, també, que ens sentin compartir els neguits de les nostres soledats no desitjades, de les pèrdues, dels moments en què no ens ha estat fàcil crear vincles amb els altres. Això ens ajudarà a apropar-nos serenament a aquesta companya de camí complicada però necessària que és la soledat.