Notícies

06.09.23

La Mahmuda Mohamed es va graduar el passat mes de juny en Treball Social a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Va néixer al desert del Sàhara, terra, la seva, que encara té molt present, tal com va demostrar durant l’acte de graduació complint una promesa amb ella mateixa i traslladant a tots els assistents unes paraules en hassania, la seva llengua materna. Hem parlat amb la Mahmuda sobre la seva història, la seva vida, el seu procés d’adaptació a Catalunya i la seva vocació pel món social.  

Quan expliques la teva vida, per on comences? 

Començo explicant que vaig néixer al desert del Sàhara, a la zona dels ‘Territoris Alliberats’. Quan compleixo els sis anys, els meus pares decideixen que ens traslladem al camp de refugiats sahrauís amb la idea que jo allà pogués estudiar.  

Com és la infància en un camp de refugiats? 

Molt feliç. Quan vivia al desert vivia en un conjunt de haimes només amb els meus pares, teníem veïns relativament a prop, però principalment vivia només amb els meus pares. Al camp de refugiats em passava tot el dia jugant amb altres nens i nenes que vivien allà, em sentia molt lliure i molt segura. Sortia de casa de dia i no tornava fins que es feia de nit, sempre anàvem d’una casa a una altra... Tinc records molt bonics.  

I com és estudiar en un camp de refugiats? 

Jo vaig començar els estudis allà on, per edat, em tocava, al que aquí seria el primer de primària. En un camp de refugiats estudiar no és tan diferent: hi ha una escola, hi ha un conjunt de professors, bons professors, hi ha llibres... També hi ha professors de castellà, ja que el Sàhara té una mena de conveni amb Cuba i molts joves hi viatgen i un cop s’hi han passat un temps i han après la llengua tornen per ser professors. Això també és per un tema polític i històric: tots els països africans han après com a segona llengua la llengua del país del qual van ser colònia, i en el cas del Sàhara, la ‘segona llengua’ és el castellà.  

Has parlat de política i història. Tu sempre has tingut clara la teva postura sobre la situació del Sàhara.  

Jo vull que el Sàhara sigui lliure. Em sap molt greu com s’ha reconegut (o com no s’ha reconegut) el poble sahrauí per part d’alguns països europeus i institucions europees, crec que respon a interessos actuals i que han oblidat la història dels últims 140 anys i els drets de milers de persones.  

Quan viatges a Europa per primera vegada? 

Amb vuit anys viatjo per primera vegada a Barcelona a través d’un projecte que es diu ‘Vacances en pau’, el qual té com a objectiu obrir les portes dels camps de refugiats sahrauís a desenes de nens i nenes durant els mesos d’estiu, els més calorosos i en els quals podíem arribar als 50 graus, i acollir-los a diferents llocs d’Espanya, França, Itàlia i Suïssa durant dos mesos.  

En aquesta primera ocasió m’acull una família amb la qual avui dia no tinc contacte, i l’estiu següent, amb nou anys, m’acull per primera vegada la que actualment és la meva família d’acollida aquí a Barcelona. Vaig participar en el programa fins als dotze anys.  

I com són aquests quatre estius que passes a Catalunya? 

Molt divertits. Recordo molt banyar-me a la piscina, menjar molt, anar de compres... En el meu segon any aquí també em van apuntar per primera vegada a un casal i aquell va ser el meu primer contacte amb el lleure educatiu.  

Més tard, fins i tot, vas voler formar-te com a monitora, oi? 

Sí, als quinze anys entro dins d’un altre programa que em permetia fer una mica l’operació inversa: vivia tot l’any a Barcelona per estudiar i als estius tornava al Sàhara amb els meus pares. Va ser en aquells anys quan vaig començar a formar part del món de l’esplai fins a formar-me com a monitora.  

Quina importància els dones a aquests primers anys dins el món de l’esplai i del lleure? 

Per mi va ser un element d’integració molt important. És on vaig aprendre català, on vaig establir les primeres relacions personals, les primeres amistats i persones molt boniques. També vaig conèixer la muntanya, vaig connectar molt amb la natura i, en general, em va servir per aprendre moltes coses.  

Monitora, auxiliar d’infermeria durant uns anys, integradora social, i ara treballadora social gràcies als estudis cursats a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull... Sempre has tingut un cert interès per la cura i l’acompanyament a les persones, sembla? 

Sí, sempre. De fet, crec que m’ha costat trobar exactament el meu lloc dins de tot el ventall de possibilitats que implica la cura i l’acompanyament de la persona. Com a auxiliar d’infermeria, per exemple, vaig veure i viure coses que no m’agradaria tornar a viure mai més. Crec que en el treball social he trobat el meu lloc i la meva vocació. M’agrada acompanyar les persones en risc d’exclusió, acostar-les als diferents recursos que tenen al seu abast o informar-les sobre els seus drets.   

Les vivències personals, en aquest cas, també han estat formatives? 

En el que faig crec que sempre hi ha un component de lluita personal, en aquest cas, per aconseguir reduir les desigualtats, i un component vinculat a tot el que he viscut. Al cap i a la fi, crec que tots els que ens dediquem al món social, d’alguna manera, busquem salvar una part de nosaltres, tot i que no sempre en siguem conscients. Per mi, estudiar treball social ha sigut salvar-me, i això fa també que tingui l’empenta per acompanyar algú que, potser, ha pogut tenir una història similar a la meva o sentir coses que jo hagi sentit.  

Actualment treballes com a treballadora social, oi? 

Sí, soc treballadora social a l’Hospital Sant Joan de Déu. De fet, el mateix dia que em vaig graduar a la Facultat Pere Tarrés va ser el dia que vaig signar el meu contracte laboral. Ara vull seguir aprenent a través de la feina, potser cursar un màster d’especialització, no ho sé. Estic desitjant veure què m’ofereix el futur a partir d’ara.