Notícies

21.09.18

“I ara què faran les cases de colònies?” li va preguntar l’Arnau al seu pare quan aquest li va explicar que no treballaria més com a tècnic de manteniment de la Fundació Pere Tarrés. Durant gairebé dues dècades Jordi Ribera, pare de l’Arnau, ha estat tècnic de manteniment de moltes de les cases de colònies de la Fundació fins que per un problema de salut inesperat s’ha vist obligat a deixar la professió. Aquest text vol ser un petit reconeixement a la seva feina, sovint poc visible, que contribueix a fer realitat el compromís educatiu i social de la Fundació Pere Tarrés.

Dormir en lliteres, fer excursions en plena natura, fer una gimcana o jugar de nit acompanyats per monitors solen ser activitats habituals en una casa de colònies. Mestres o educadors, en el cas de les colònies escolars, o bé monitors, en el cas de les organitzades pels centres d’esplai, solen ser els agents essencials per l’èxit d’una estada, però no els únics. Perquè l’experiència sigui memorable calen perfils tant diversos com cuiners, personal de neteja, l’administrador de la casa i les persones de manteniment.

Jordi Ribera

Il·lusionat, responsable, fort, identificat, clar i català, sobretot català, són alguns dels adjectius que defineixen a Jordi Ribera. La seva habilitat per soldar va convertir una simple furgoneta en tot un taller amb rodes, un emblema de la seva forma de treballar, minuciosa i constant. De fet, va ser rodant per les cases com va conèixer a l’equip d’educació ambiental i va congeniar amb la Maria, amb qui van fer-se parella i es van instal·lar a Cantonigròs. Aquesta població osonenca, amb molta significació per la Fundació ja que allà hi ha la casa de colònies Santa Maria del Roure, és on, amb el naixement de l’Arnau, han format una família. De les seves aficions més personals, destaquem que en Jordi és un gran boletaire i que, com els bons caçadors de bolets, mai explica a ningú el lloc on els troba.

Dels divuit anys de bona feina del Jordi a la Fundació en queden un munt de records i anècdotes com la posada en marxa de la residència de Madrid. A la capital de l’Estat, en Jordi explicava als companys com creuar un semàfor i intentava convèncer a la cuinera de la residència que la botifarra blanca que li portava no s’havia de posar a l’olla, que era un embotit per menjar amb un bon tros de pa amb tomàquet. De La Conreria en queden els records del Benji, a qui la Fundació deu bona part del que és avui l’antic Seminari Menor. Pronunciar La Sala és que aflori el record del Tomàs de les cases i també de la vaca que va entrar al menjador i que van haver de fer fora entre tots. Llívia, La Ruca o aquest mateix estiu la piscina de Cantonigròs han passat per les mans artesanes i destres del Jordi.

“Gràcies per la teva feina en nom dels infants i dels companys” li va agrair el director general de la Fundació, Josep Oriol Pujol i Humet, que li va recomanar que visqués aquest comiat no esperat en clau d’oportunitat per estar amb la família.

Estem convençuts que el tarannà entusiasta i compromès del Jordi ha deixat empremta a les cases de colònies i albergs per on ha passat. Des de la Fundació li volem agrair la seva implicació i desitjar-li molts èxits personals en aquesta seva nova etapa. A la pregunta de l’Arnau “I ara què faran les cases de colònies?” li contestem que estigui tranquil, les cases queden en mans d’un gran l’equip de professionals i que sempre que vulgui ell i la seva família hi tindran les portes obertes.