Notícies

18.07.18

En aquesta entrevista parlem amb la Vinyet Vallespí i l’Antonio Roca, dos treballadors de la Fundació Pere Tarrés a punt de retirar-se.

Entre els dos sumen gairebé 40 anys fent créixer l’entitat amb el seu esforç i treball. Parlem amb ells de com ha sigut la seva experiència i el seu pas per la casa, i de com ha evolucionat aquesta.

D’on ets?

Vinyet: Sóc de Vilanova i la Geltrú.

Antonio: Sóc de Montcada i Reixac des del 24 d´agost del 1950.

Quant de temps portes treballant a la Fundació Pere Tarrés?

Vinyet: Porto 19 anys.

Antonio: Porto 20 anys.

Quina tasca portes a terme a la Fundació?

Vinyet: Estic al Departament de Comercial, portant tasques de reserves i gestió de les assegurances del Lleure i Voluntariat.

Antonio: Auxiliar en les feines administratives del Departament de Gestió Econòmica.

Com vas arribar a treballar a la Fundació Pere Tarrés?

Vinyet: Gràcies a un anunci de la Vanguardia on buscaven un coordinador de cases de colònies. El vaig portar molt de temps a la bossa fins que vaig decidir presentar-me. Tenint la sort de ser admesa, malgrat que aquella tasca no era per mi. Al cap de l'any estava treballant al Departament de Comercial.

Antonio: Vaig fer un curs de formació ocupacional a l´Escola Joan Pelegrí (administració i comptabilitat per persones amb dificultats sensorials). Les pràctiques d’aquest curs les vaig realitzar a la Fundació Pere Tarrés. Poc després em van oferir formar part de l´equip d´administració, finances i personal, i fins avui anem fent pinya.

Com és un dia normal a la teva feina?

Vinyet: Gens avorrit i molt dinàmic. Malgrat que sembli que cada dia és la mateixa feina, no hi ha cap dia igual.

Antonio: Doncs normal, treballant i fent feina.

Com ha evolucionat la Fundació des que vas entrar a treballar fins ara?

Vinyet: Quan vaig arribar semblava una empresa familiar, tot era molt més proper i amb un tarannà molt similar tothom. Al llarg d'aquests anys la Fundació s'ha fet molt gran, amb perfils molt diversos, però per sort es lluita pels mateixos valors i per poder ajudar a moltes més persones.

Antonio: Ui! Pels meus ulls, meravellosament. Per posar un exemple, l´Alberg era una “casona” mig atrotinada, que estava ubicada on ara hi ha l´entrada del garatge de l´edifici annex.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Vinyet: M'agrada qualsevol feina que hagi de fer al moment. Qualsevol tasca que hagi de realitzar la sento meva, mirant de fer-la de la millor manera possible. Sí que és veritat que hi ha sempre alguna cosa que agrada més que una altra, és probable que el tracte amb les entitats que treballen amb voluntariat m'agrada molt pel fet que els puc ajudar dins les meves possibilitats. En definitiva, el més satisfactori és poder marxar després de la meva jornada havent complert amb els meus objectius proposats i amb mi mateixa.

Antonio: Tot! Especialment gaudir amb harmonia de la feina amb els companys.

Què és el que trobaràs més a faltar de la Fundació?

Vinyet: El tracte humà dels companys i les companyes amb qui comparteixo el dia a dia, com el de la resta de persones amb qui parlo de la resta d'Espanya. Veure que estan agraïts de les petites coses, donant les gràcies per donar resposta a qualsevol consulta que et fan, o per demanar un imprès urgent per subvencions o per altres gestions, etc.

Antonio: L’abans, ja ho defineixo. Tindré nostàlgia dels meravellosos anys que he passat en aquesta “Santa Casa”, amb les petites incidències negatives, que dóna la vida, però sobradament digeribles.

Quins plans tens un cop et jubilis?

Vinyet: En primer lloc no sentir-me jubilada. Mirar d'anar aprenent cada dia coses noves com he fet fins ara (sense pressions). Poder gaudir el dia a dia amb la família, viatjar i ajudar a alguna entitat si puc ser d'ajut.

Antonio: De moment cap, la vida ja em donarà força i espero que salut per anar gaudint amb il·lusió dels moments interessants fins que arribi l´hora de la jubilació definitiva.