Notícies

14.03.16

Amb el Treball de Final de Grau que va fer la ja Graduada en Educació Social per la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés -URL-, Sílvia Fernàndez Cadevall va voler fer una proposta d’intervenció d’arts plàstiques a unitats de cures pal·liatives amb malalts terminals, per tal d’acompanyar la dimensió espiritual de la persona que està passant per un procés de final de la seva pròpia vida. L’objectiu principal és afavorir una millor qualitat de vida, retrobar-se amb el sentit de la vida, poder reconciliar-se i acomiadar-se a través de les obres plàstiques. Tal i com ella mateixa recorda a la pe pel·lícula "Intocables" (2012): “¿Por qué la gente se interesa por el arte? – Por qué es la única huella de nuestro paso por La Tierra.”. Fa uns mesos Sílvia va presentar el projecte a tres concursos d'emprenedoria social i n’ha guanyat 2. Des de llavors compta amb el suport de dues fundacions i la possibilitat d’encetar-lo mitjançant una prova experimental el proper mes de maig.

Facultat Pere Tarrés: Quin va ser l’incentiu que va fer que et decidissis per elaborar aquest projecte? Com va trobar la vinculació entre arts plàstiques i cures pal·liatives?

Sílvia Fernández Cadevall: El que em va fer decidir-me per a aquest àmbit, va ser la gran sorpresa que em produïa el fet que no es contemplés la figura de l’Educador/a Social en els equips interdisciplinaris de les unitats de cures pal·liatives. Qüestionar-me com atenien i pal·liaven tot aquell dolor que no era causat per factors físics sinó socials, emocionals i espirituals, va ser el que em va fer tenir-ho clar i llançar-me. Probablement vaig veure clar que encara que al principi sembli difícil, s’havia d’atendre una necessitat tan clara com quan mèdicament es diu a la família la frase “no hi ha res a fer”. Aquest conjunt de lletres que tant mal fa només d’imaginar-la és la que converteix aquest treball final de grau en tot el que SÍ és pot fer. És l’impuls i la motivació de que quan no hi ha res a fer per a curar a través de la medicina, sempre es pot pal·liar i cuidar totes aquelles dimensions que no són la biològica, que ens conformen com a persones holístiques que som. Va ser així, de manera que investigant vaig descobrir que s’havien fet algunes bones praxis i estudis arrel de l’art teràpia com a acompanyament al final de la vida. Llavors vaig trobar que les arts plàstiques podien ser un bon mètode per a que l’Educador/a Social s’acostés a l’usuari. No pretenc fer art teràpia com a tal amb la proposta de projecte, ja que això és una disciplina específica que jo no he tingut el gust d’estudiar encara. Però si que m’ha ajudat molt per a demostrar empíricament i a través d’experiències d’èxit, com les arts plàstiques poden ser una gran eina per a la relació d’ajuda que s’estableix entre la persona malalta terminal i el professional que l’acompanya.
Tanmateix, el principal motiu que ha motivat i propulsat aquesta proposta de projecte d’intervenció, ha estat que, en el fons, tots i totes som vulnerables de patir una malaltia terminal, o bé, fins i tot que molts i moltes de nosaltres ja ens hem topat amb casos propers. La població cada cop tendeix a ser més envellida i en conseqüència augmenten els casos de malalties terminals als quals atendre. Per tant, és important donar atenció a les persones malaltes terminals i a les seves famílies.
La medicina avança i cada cop allarga més la vida de forma biològica, això pot ser molt atractiu però no ens hem d’oblidar que si perllonguem aquesta també hem de tenir els recursos sabent cuidar-la per tal que sigui digna.

Facultat Pere Tarrés: Quin és, per a vostè, el paper de l’art terapeuta en l’abordatge de malalts tractats amb cures pal·liatives?

Sílvia Fernández Cadevall: No seria tant el paper de l’art terapeuta en aquestes unitats, que ja s’està demostrant que és molt beneficiós, sinó el de l’Educador/a Social com a professional de l’acompanyament en casos de vulnerabilitat i de risc social. Aquestes persones malaltes terminals tenen necessitats en aquests últims dies de les seves vides com poden ser necessitats de reconciliació, de deixar un llegat, de reconstruir, de perdonar, de silenci, entre moltes d’altres. Però l’explosió de sentiments i emocions envoltats de dolor emocional els creen situacions de crisi que potser no saben gestionar, per tant el paper de l’Educador Social seria acompanyar oferint eines en aquests moments per tal d’acollir a la persona i als sentiments d’aquesta. Tot això m’ha portat a veure’m en la necessitat de cursar el Màster de Counselling que he començat aquest curs, ja que s’ha treballat molt aquest mètode en l’àmbit de cures pal·liatives, per tant voldria incorporar el Counselling en les tècniques, estratègies i actituds del professional de l’Educació Social que acompanya aquests processos de patiment i dol. Sobretot per la gran importància que té una bona relació d’ajuda, ja que en aquests moments tant delicats un comentari o paraula desafortunada pot tenir conseqüències irreversibles. De manera que, és fonamental no basar-se en la improvisació com a professionals, la nostra pràctica ha de ser professional i humana, ja que estem treballant amb persones.

Facultat Pere Tarrés: Com podria ser l’avaluació de l’eficàcia de l’art teràpia en un àmbit com el de les cures pal·liatives? És una valoració qualitativa o, pel contrari, hi ha indicadors i metodologies que ens informen de la seva eficiència?

Sílvia Fernández Cadevall: L’avaluació de la eficàcia i la eficiència de l’art teràpia en cures pal·liatives, ja s’està portant a terme a l’Hospital de Sant Pau, liderat per l’art terapeuta Nadia Collette, que va realitzar la seva tesi doctoral envers aquest tema i que jo mateixa vaig entrevistar per al meu Treball Final de Grau. En el seu cas es demostra que poden realitzar-se valoracions quantitatives i qualitatives a través d’enquestes de satisfacció tant dels usuaris com de les famílies.En el cas del meu treball de final de grau en particular, vaig proposar avaluacions de dos tipus. Principalment un seguiment avaluatiu de caire quantitatiu que tracta de que el professional empleni en finalitzar cada sessió una graella amb un seguit d’indicadors. Aquests indicadors estan relacionats amb els objectius específics i operatius que es desglossen per a assolir l’objectiu general. Al tenir una avaluació de cada sessió, tot i que a vegades només disposes d’una o dues sessions, t’ajuda a observar i recollir per escrit les petites millores o èxits adaptats al ritme de cada persona.A més a més, vaig proposar el Test de Luscher que tracta d’un tipus d’avaluació segons els colors i l’abundància d’aquests. Aquesta avaluació ens podria guiar en la primera sessió per a donar-nos pistes de l’estat d’angoixa, d’ira, de desconcert, que es pot llegir en les obres que sorgeixen d’una sessió d’arts plàstiques amb qualsevol material.

Compartir la interpretació amb la persona en qüestió ja ens obrirà un petit diàleg i un debat que donarà peu a com a mínim autoexplorar-se i autocomprendre’s. Tot i que la afirmació en algun cas no sigui encertada pot esdevenir una excusa, com ho són moltes de les sessions d’arts plàstiques, per tal de tibar del fil: “i doncs, tu que hi veus?” I obrir i donar peu a una conversa profunda, a vegades tant necessària en aquest àmbit.