Notícies

13.10.22

Malgrat el llarg camí que queda encara per recórrer per tal d’assolir la plena igualtat entre homes i dones en tots els camps de la societat, el debat sobre els rols que avui en dia han de tenir homes i dones en l’esfera pública i privada està de plena actualitat. Hi ha més consciència que mai, però alhora les agressions sexistes no s’aturen, i sovint són joves qui les protagonitzen. En aquest context, les institucions posen en pràctica campanyes de conscienciació i tallers de sensibilització per autoanalitzar les nostres pròpies actituds. Reflexionem sobre aquest nou paradigma amb Marta Ausona Bieto, professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL i experta en feminismes.

L’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa un Centre de Masculinitats que programa tallers i activitats per explorar “altres maneres de ser home i avançar cap a models relacionals més oberts, respectuosos i saludables”. Són útils aquestes iniciatives?

Des de l'antropologia s'ha evidenciat que històricament i culturalment hi ha hagut diferents maneres d'entendre els comportaments, rols i actituds del que es considera “ser home” o “ser dona” en diferents períodes històrics, en diferents societats i cultures o en diferents classes socials. Tenint en compte que la masculinitat hegemònica a Occident ha estat tradicionalment vinculada a apartar els homes de la cura de les persones, de les tasques domèstiques i de l'emocionalitat (els homes són els que porten el pa i “els homes no ploren”) i a potenciar-ne l'agressivitat i el sentit de possessió sobre les dones (cosa que no vol dir que tots els homes ho hagin assumit de la mateixa manera, ja que sempre hi ha hagut homes que han rebutjat aquest model), els tallers de l'Ajuntament de Barcelona em semblen interessants, ja que permeten als homes repensar els seus rols i la seva manera de ser i estar al món. Hem de recordar que el masclisme també limita i constreny els homes amb certs estereotips.

En diversos espais s'ha començat a utilitzar el terme "noves masculinitats". Quines són aquestes “noves masculinitats”? El concepte d’allò que vol dir ser masculí ha anat evolucionant amb els anys?

Certament, sempre hi ha hagut homes que han qüestionat els rols que els hi han estat socialment i culturalment assignats i que han donat suport a la lluita per la igualtat entre homes i dones. També és cert que no n'han estat la majoria. Jo prefereixo altres termes, com ara masculinitats contrahegemòniques (ja que sempre hi ha hagut diferents conceptes de masculinitat). Però, més que cercar el terme més apropiat, penso en la importància del contingut. En diem com en diem, aquestes masculinitats "noves" o "contrahegemòniques" serien les d'uns homes que es replantegen el seu paper al món com a parelles, com a pares, com a persones que volen recobrar i explorar allò que el masclisme els ha volgut castrar: l’emocionalitat, la sensibilitat, la tendresa, saber cuidar i cuidar-se, saber situar-se en l'horitzontalitat en les relacions sense imposar-se amb la violència ni amb l'abús de poder. I això no vol dir que les dones n'hagin d'estar per sobre. Com ja deia Mary Wollstonecraft a finals del segle XVIII: "No desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes sinó sobre elles mateixes."

Aleshores, cal promoure activament que l'home prengui consciència que hi ha necessitats noves en l'àmbit de la família i de la societat en ple segle XXI?

Encara que sembli mentida, en ple segle XXI les dones encara dediquen més temps que els homes a la feina de tenir cura i manteniment de la vida. Moltes treballen fora de casa i assumeixen de manera desproporcionada el treball de la cura de la família i el treball domèstic, o el deriven a d’altres dones que acaben treballant, generalment, de manera molt precària. Això repercuteix en dobles o terceres jornades i en un desequilibri en el lleure o en el temps per a una mateixa. Estudis sociològics parlen del manteniment d'aquestes desigualtats estructurals, que es creen especialment a les parelles heterosexuals en el moment en què arriben els i les filles. Arlie Russell Hochschild i Anne Machung ja parlaven als anys 80 d'aquesta segona jornada i de la revolució inconclusa, que tenia a veure amb què mentre les dones havien entrat amb força dins del mercat laboral, els homes no havien assumit al 50% les tasques domèstiques i de cura. Malauradament, si analitzem les estadístiques, el seu llibre -fruit d'una investigació sociològica als Estats Units- continua vigent en ple segle XXI. D'altra banda, cada cop hi ha més homes que volen assumir les tasques de criança dels fills. En aquest sentit, qualsevol iniciativa que permeti restablir rols estructuralment més igualitaris em sembla una bona idea, vingui d'on vingui aquesta iniciativa.

I per quin motiu es manté aquesta desigualtat? Quina raó hi ha perquè molts homes continuïn sense dedicar prou temps a les tasques domèstiques o familiars i moltes dones segueixin assumint aquesta càrrega?

Per descomptat, no hi ha cap raó antropològica que impedeixi als homes assumir més pes en la cura i en les feines domèstiques. Les raons de la desigualtat són històriques, socials, econòmiques i culturals. És a dir, estructurals. Els homes Aka (poble establert entre el Congo Brazzaville i la República Centreafricana) han estat considerats pel centre britànic Father's Direct com els millors pares del món, ja que passen gran part del temps amb els fills. Tenen el rècord mundial de sostenir el 47% del temps als seus nadons als braços. A aquest "rècord" només s'acosten els pares del nord europeu, com ara els suecs, que els tenen en braços el 45% del seu temps. Aquests són només dos exemples de la gran diversitat que recull l'antropologia i que remet a allò que deia al principi, els rols de gènere no són biològics i per tant canvien i es transformen. El camí és que aquesta transformació tingui a veure amb el fet de crear un món més igualitari, just i no violent que respecti els drets humans de totes les persones.

Noves masculinitats, masculinitats tòxiques, hegemòniques, contrahegemòniques… El debat terminològic pot emmascarar el veritable fons de la qüestió?

Els debats sobre la terminologia són interessants perquè ens permeten pensar com ens construïm com a societat en relació amb les altres persones. Jo no cercaria noms amb càrrega negativa com "masculinitats tòxiques" sinó noms que ens permetin repensar en positiu la creació d'identitats socials menys limitants dins d'un marc de respecte als drets humans. Tenint molt clar que no és una lluita de poder d’homes contra dones sinó una lluita d’homes i dones per transformar la societat a un model més equitatiu i solidari, més horitzontal i menys violent, on els mandats de gènere no constrenyin ni limitin les vides de les persones.

Aleshores, com podríem definir aquest nou model?

No crec que la idea sigui implantar un nou model o ideal, que sempre són inassumibles. Crec que la idea ha de ser poder repensar-se, abandonar dinàmiques estructurals molt instaurades socialment que atempten contra la llibertat i la integritat física d'una part de la població. Deixar enrere idees encara vigents de superioritat i de possessió que es troben en la base de moltes violències psicològiques, físiques i sexuals contra les dones o contra homes que no compleixen l'estereotip hegemònic de masculinitat, així com en la base de molts micromasclismes. És a dir, repensar quin lloc ocupo al món i com puc relacionar-me de manera més horitzontal i equitativa amb la resta de persones que hi habiten. Repensar els privilegis que, encara que no els hàgim demanat, ens venen adjudicats socialment i repensar els mandats i els rols que castren l'expressió completa de l'ésser, sempre dins el marc de respecte dels drets humans. Tenint en compte que moltes dones també tenim privilegis de classe o de color de pell i que, en altres àmbits, també ens toca aquesta tasca de repensar-nos perquè no estem exemptes de poder exercir opressió en altres àmbits. Crec que la mirada interseccional ens ajuda a repensar-nos sobre la base d'aquells privilegis i opressions que ens creuen.

Per tant, la clau és que entre tots i totes repensem les categories d’allò que hem entès fins ara com a “femení” i “masculí”?

És clar, primer hauríem de posar-nos d'acord en què és “masculí” i què és “femení”. Jo deixo de ser "femenina" si no em maquillo o si no porto faldilla i talons? Deixo de ser “masculí” si m'ocupo de canviar bolquers i de consolar els meus fills/es? Per a mi, com a antropòloga social, "femení" i "masculí" són dues categories socialment construïdes, que remeten a jerarquies socials en àmbits que s'han volgut separar (espai públic, polític per a allò considerat masculí/home i espai privat, domèstic i despolititzat per a allò femení/dona). Són categories que canvien en diferents contextos. Però alhora també és un llenguatge comú per que ens entenguem i que es vegi que la transformació que es demana no és un atac als homes sinó a una determinada construcció hegemònica de la masculinitat. No crec que a l'home se li demani ser "masculí" sinó que la seva masculinitat, la seva identitat com a "home", no signifiqui situar-se en superioritat. És a dir, que es pugui construir d'una manera més lliure, integrant tots els aspectes humans, com l'expressió de la tendresa, de la sensibilitat i l'emoció, així com ocupant-se de les tasques de cura i domèstiques, alhora que renuncia a exercir la supremacia socialment adquirida. No se li demana res que no estigui recollit a la declaració dels drets humans.