Notícies

24.01.19

Entrevistem a Joan Dueñas, autor del llibre Blanques juguen i guanyen de la Col·lecció Universitat i Acció Socioeducativa dirigida per la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL i publicat per l'Editorial Claret.

Blanques juguen i guanyen és una exposició de la tasca de l’educador social i pretén, a partir de casos reals, reflexionar sobre l’impacte que els agents educatius tenen sobre les persones més vulnerables i, sovint, més vulnerades.

Quin és l’objectiu del llibre Blanques juguen i guanyen?

L’objectiu del llibre és exposar la meva tasca professional i al mateix temps exposar-me. Penso que la millor manera de poder créixer i millorar la nostra labor professional és adoptant un compromís de canvi. I em va semblar que escriure un llibre era posar sobre la taula les meves dificultats, les debilitats, la meva pràctica professional, a vegades errònia, i comprometre’m a tenir coherència i treballar d’una manera diferent. També penso que el llibre pot ajudar als altres a aprendre dels meus errors; és més fàcil aprendre i reflexionar sobre els errors dels altres que assumir els propis.

Aquesta és la idea del llibre. Tot va sortir d’un curs de formació que vaig fer amb la Begoña Roman, qui ens va animar a escriure i vaig pensar que era un bon consell.

Quina incidència i resultats vol tenir el llibre?

M’agradaria que pogués servir als estudiants de qualsevol formació adreçada a la cura de les persones i als professionals. Si alguna de les meves reflexions i experiències pot ajudar a millorar la seva pràctica i actitud professional benvinguda sigui, perquè ajudant els professionals ajudem a les persones.

Quins són els pilars bàsics d’un educador social i com es poden treballar?

Els pilars de l’Educació Social haurien de ser l’acollida, l’acompanyament i el compromís. Per això parlo de simpatia, generositat i paciència. Simpatia per acollir la persona i predisposar-la a tenir una relació de confiança que pugui afavorir aquest canvi. Generositat per ocupar-se d’ella, del seu cas, les hores de treball i fer-se càrrec de l’altre. I, per últim, paciència per ser persistents en l’acompanyament.

Aquests són els aspectes bàsics que s’haurien de treballar i que van íntimament lligats al creixement professional. Un creixement professional sense un creixement personal és molt difícil. Per ser un bon professional s’ha de créixer i madurar com a persona. La formació d’un educador ha de ser permanent, és una qüestió ètica formar-se, ens hem de posar al dia i aprendre coses noves per atendre millor els altres.

Quines responsabilitats té l’educador social?

La responsabilitat més ambiciosa i que hauríem de tenir més clara és la transformació social, hem de generar canvis en la persona per generar-los en la societat. 

Quina és la feina necessària prèvia a l’inici d’un cas?

És necessari informar-se sobre el cas, conèixer els antecedents i la situació, però el més important és preparar l’acollida. També és molt útil demanar consell a altres membres de l’equip per si han tingut casos similars. Això vol dir que s’ha de preparar l’espai per tal que el primer cop que ens trobem amb la persona sigui un espai confortable, de seguretat i de confiança i poder generar un vincle suficientment fort per establir la relació socioeducativa.

Com afecta l’entorn de la persona tractada en l’acompanyament i ajuda que es fa?

Afecta moltíssim. Tinc el convenciment que les persones ens fem i ens construïm a partir de les relacions amb els altres, per tant, hem de saber quin és l’entorn de la persona. És molt important conèixer el seu entorn i saber-lo integrar en la nostra acció socioeducativa. Jo sempre he intentat que a les entrevistes o activitats que realitzo puguin venir les persones properes a qui atenem, així entenem millor la relació que estableixen entre elles i podem ajudar a generar canvis positius. La idea principal és treballar conjuntament amb l’entorn de la persona sempre que sigui possible.

Com es pot trencar la barrera del positivisme irreal de les persones que acompanyem?

Jo crec que l’educador ha de ser positiu per obligació, sempre. El pessimisme porta a la resignació i la inacció. Ara bé, aquest optimisme el que no pot fer és transmetre a la persona atesa unes falses expectatives perquè podria generar frustració. L’optimisme tampoc pot servir-nos per acomodar-nos pensant que tot va bé, és a dir, l’optimisme ha de ser real, no superficial. Sovint, pensem que les coses van bé perquè ens ho transmet la persona atesa, no sorgeixen problemes greus o perquè no hi ha indicadors que ens facin pensar que hi ha dificultat i aleshores deixem passar el temps sense aprofundir en la nostra tasca.

El que és important per trencar amb el positivisme irreal, en el qual un viu en la fantasia que tot va bé, és conèixer profundament a la persona. Quan tenim aquesta confiança, la comunicació és fluida i podem trencar aquesta barrera perquè la persona et dóna informació real sobre la seva situació.

La por condiciona els límits de la feina dels educadors socials?

Moltíssim, la por paralitza. Quan un té por deixa de fer moltes coses o les fa d’amagat o malament. Moltes vegades l’actitud que tenim davant de la por genera precisament allò que nosaltres temem. Per exemple, si tenim por a una persona perquè és hostil amb nosaltres i no la citem mai, aconseguirem que aquesta persona sigui més hostil encara. Per tant, hem de procurar actuar sense por.

Quina incidència pot tenir l’educador social en l’estat emocional de l’usuari?

Les emocions de l’educador influencien molt en la persona i viceversa, però no hem de tenir por d’això. Moltes vegades tenim por a tenir una implicació emocional massa forta en algun cas concret perquè ens remou alguna cosa interna o tenim por a tocar el cor dels altres. Quan hi ha una sacsejada, saps que les coses trontollen. El que volem és que les coses vagin bé, que no s’alterin massa i tenir-ho tot controlat perquè ens dóna seguretat. És veritat que quan sacsegem el cor d’altres persones o el nostre, les coses s’alteren. Però tot i això, no hem de tenir por perquè moltes vegades d’aquesta agitació podem treure alguna cosa clara.

En què consisteix l’escolta pedagògica i quina importància té?

Amb aquest concepte em refereixo al fet que no només hem d’escoltar, sinó que hem de transmetre a la persona que escoltem, ha de tenir el convenciment que allò que ens està dient ho sentim i ens interessa perquè és una informació que nosaltres necessitem i que volem tenir per poder construir junts. Donar informació a l’altra persona que el que t’està dient és interessant per tu, amb una actitud atenta i receptora, que la persona se senti compresa i pugui seguir parlant amb tu amb tota confiança, que és la base de tota relació educativa. Es tracta de construir junts amb confiança. Per això l’escolta pedagògica és aquella que recull el que diu i retorna una idea d’interès, de canvi.

Que té més prioritat, les directius del marc normatiu o les necessitats dels usuaris?

Si estem convençuts, i ho estem, que hem de treballar en un model centrat en la persona, implica moltes coses. Hem d’adaptar la nostra normativa, protocols, costums, organització, espais i horaris a la persona, si no aquest model seria fals. Moltes vegades les dinàmiques dels equips o dels serveis, les normatives o el marc institucional xoquen amb els interessos i les necessitats de les persones, aleshores hem d’adaptar-nos, fer un esforç perquè tots aquests aspectes no interfereixin en l’acció socioeducativa. Per exemple, jo treballo a un EAIA (Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), nosaltres insistim moltíssim a les famílies que els infants han d’anar l’escola, crec que és un fet normal, però com el nostre horari és de matí, citem els infants a les entrevistes als matins i, per tant, deixen d’anar a classe, és una incoherència, és absurd. Què estem fent? Estem parlant d’un model centrat en la persona però centrem l’organització amb les nostres necessitats. Per això deia que les decisions les hem de prendre pensant sempre en la persona que atenem.

Per concloure, es fa tota la feina possible? Hi ha casos sense remei o és que simplement a vegades no es troba la via necessària per ajudar la persona atesa?

Jo penso que el primer pas és abandonar la idea de cas crònic. Sovint, cronifiquem la nostra incapacitat, la mandra o la poca capacitat de resolució. Hem de buscar alternatives i tenir un punt de subversió per intentar revertir la situació d’aquestes persones. Quan es considera un cas crònic? En relació a què? Qui és el responsable d’aquesta cronificació? És perquè no ens permet anar més enllà dels límits institucionals o és perquè la persona no vol millorar la situació i té el convenciment que ja està bé i no cal millorar? És perquè nosaltres no tenim més eines?

Hem de ser molt imaginatius, molt valents i intentar revertir les coses i poder canviar-les. No ens podem quedar amb la idea que no podem fer més del que fem perquè genera resignació i a la llarga abandonament. Hem de lluitar contra aquesta idea, i pensar que sempre podem fer més.