Notícies

21.07.20

El nou monogràfic de la revista Educació Social no podia ser més oportú amb els temps que estem vivint. Sota el títol Petita infància i famílies: l’acompanyament des de l’educació social, aquest número fa una anàlisi de les necessitats d’aquest sector de la població que, justament durant la pandèmia, molts diuen que ha estat oblidat. Podríem dir que vivim en un món dissenyat pels adults, que som una societat adultitzada?

Sí, coincideixo plenament en que el món en general està organitzat des de la perspectiva adulta. Vivim en societats adultocèntriques en les quals les necessitats dels infants i adolescents, però també les de la gent gran, es contemplen des de la visió dels adults. Moltes vegades els adults decidim des dels nostres paràmetres les necessitats que han de tenir els nostres infants i adolescents, i planifiquem accions sense tenir-los realment en compte. Probablement, en la majoria de vegades, no hi ha mala intenció, però és evident que cal canviar la mirada i aproximar-nos d’una manera molt més oberta, real i sincera als nens i les nenes.

I quin paper juguen els educadors en l’atenció a la petita infància?

Durant la primera infància, és a dir, durant els primers tres anys de vida, infant i mare (o infant i família) formen una unitat, és a dir, que no s’entén l’un sense l’altre. Els educadors de centres d’atenció a la petita infància —espais familiars, escoles bressol, centres socioeducatius, espais de criança, etc— tenen com a tasca principal acompanyar les famílies en el creixement dels seus fills/es. Els educadors, en aquest moment evolutiu, són mobilitzadors de recursos tant de la pròpia família com de l’entorn. Són professionals formats per treballar amb els infants, amb estimulació adequada, joc, rutines o interacció respectuosa, i amb les seves famílies des de la coresponsabilitat, afavorint el vincle, ajudant a interpretar en comportament infantil, promovent la relació i el suport entre famílies o l’assessorant en competències parentals, entre d’altres aspectes.

A l’editorial, es parla sobre la necessitat d’establir uns drets per a la infància tenint-los en compte. Si tots hem estat nens i nenes a una etapa de la nostra vida, per què es fa tan difícil que es respectin el seus drets?

És veritat que tots hem estat infants, però malauradament sovint se’ns oblida. Els infants són ciutadans que no tenen vot ni poder de decisió i aquest és un trist i rellevant factor pel qual sovint no se’ls té en compte. És necessari deixar-los de veure com objectes de protecció i reconèixer-los com subjectes de drets. Cal estar permanentment alertes perquè es coneguin, respectin i promoguin els drets de la infància. Els professionals de l’Acció social, entre d’altres, els educadors i els treballadors socials, són sovint garants que aquests drets es compleixin des de la seva feina quotidiana a les entitats.

Al primer article, que precisament és seu, parla de les necessitats de la petita infància. I fa referència al concepte “els mil dies d’or”, que posa de relleu, i de manera metafòrica, la importància d’una etapa vital com aquesta. Com ha de ser el suport i acompanyament que ha de rebre una persona en aquesta etapa de la vida per convertir-se en un adult sa i segur de sí mateix?

Durant els tres primers anys de vida s’estableixen les bases que guiaran el futur d’aquella persona. Està plenament demostrat que quan naixem tenim necessitats no només fisiològiques d’alimentació i sinó també necessitats socioafectives de protecció i estima, les quals són tant o més importants que les anteriors. El nadó necessita vincular-se amb la seva mare, o persona que en faci la funció, per tal de sentir-se protegit i cuidat. És fonamental que l’infant senti que és important per algú, perquè d’aquesta manera agafarà seguretat i confiança i podrà obrir-se a altres relacions i a l’exploració de l’entorn. Tenir al costat adults equilibrats, tranquils i serens que puguin acollir i empatitzar amb les necessitats de l’infant per tal de donar-hi resposta, és el millor suport que es pot rebre durant aquests primers anys.

L’adopció és una altra de les qüestions que es tracten al monogràfic. Quines són les necessitats d’aquests infants, especialment d’entre 0 i 3 anys, quan arriben a la seva nova família?

La majoria de necessitats dels infants adoptats coincideixen amb les de qualsevol altre infant d’aquesta edat. Hem parlat abans de la importància d’establir un vincle segur que generi seguretat i confiança. En el cas dels infants adoptats que han estat abandonats pels seus pares biològics o que, pel motiu que sigui, no poden créixer amb ells, aquest vincle està malmès i caldrà restablir-lo amb els pares adoptius, fet que a vegades no és fàcil. També cal tenir present que, en les adopcions, s’afegeix la necessitat específica dels infants de conèixer els seus orígens i saber-los integrar de forma adequada en la construcció de la pròpia identitat. La família i els professionals han de ser sensibles a aquesta qüestió.  

El Treball social té moltes aplicacions a la vida però, en el cas de l’article que apareix al monogràfic, es fa referència a la seva funció terapèutica. Com pot ajudar el Treball social en el context d’un centre de desenvolupant i atenció precoç (CDIAP) a l’hora d’ajudar terapèuticament els infants que hi assisteixen?

Els treballadors socials al CDIAP realitzen la tasca fonamental de donar suport a aquelles famílies amb fills/es petits/es que no disposen dels recursos indispensables per garantir el benestar de l’infant. En coordinació amb altres serveis, són els encarregats de motivar canvis en la situació de les famílies, potenciant tant els recursos externs com interns que cada família pugui tenir. Alhora, els treballadors socials, juntament amb professionals d’altres disciplines, desenvolupen una funció terapèutica preventiva ajudant a acompanyar la funció materna en situacions de vulnerabilitat: treballen el vincle, la interacció, la comprensió de les conductes infantils, el diàleg amb el món intern de l’infant, l’ajuda mútua entre famílies, etc.

En un altre dels articles es comenta el model d’educació a la petita infància a Finlàndia, un país que en els darrers anys s’ha convertit en referència mundial en aquesta matèria pels resultats acadèmics. En el cas dels infants, el sistema finlandès ha fet una gran inversió per tal d’oferir una educació de gran qualitat dirigida a aquesta franja d’edat. Què suposa aquesta inversió, que va més enllà de l’econòmic, i quins beneficis reportaria a la nostra societat si s’hi apliqués?

Finlàndia ja fa molts anys que es pren seriosament l’educació dels més petits. Només cal veure les polítiques de suport a la infància i a la família que tenen. És gairebé un senyal d’identitat finès! Això també es veu en què una de les principals apostes és l’excel·lent formació que reben els educadors. A més, aquesta professió a Finlàndia té molt prestigi i reconeixement social. La combinació dels dos factors fa que els infants i les seves famílies estiguin molt ben atesos. El model finlandès és un model centrat en l’infant, que treballa des de la corresponsabilitat entre família i professionals, evitant la dependència i fomentant l’autonomia. A Catalunya, majoritàriament, també es treballa des d’aquest model i no tenim res a envejar pel que fa a la formació dels educadors/es, però a casa nostra es troba a faltar que els professionals 0-3 tinguin el reconeixement social que es mereixen.

La revista també dedica un article a l’acompanyament residencial a les famílies en contextos de vulnerabilitat, situacions on les educadores i educadors socials fan un acompanyament clau. Com és aquesta tasca i quins beneficis es produeixen?

La tasca socioeducativa que es desenvolupa en residències per joves embarassades o amb fills menors de tres anys que es troben en una situació de vulnerabilitat greu (per problemes de salut mental, violència de gènere, etc.) té a veure amb potenciar  les seves capacitats, reforçar-les com a persones autònomes i responsables, i millorar les seves competències maternals de tal manera que puguin garantir un itinerari millor per a elles i per al benestar dels seus fills i filles. Els beneficis tant per elles com pels seus infants són evidents i van en la línia de promoure la igualtat d’oportunitats.

Per últim, aquest número també parla sobre l’atenció als infants amb pluridiscapacitat i les seves famílies, sobre com acompanyar-les en aquesta situació de vida. Com és la tasca que es fa des de l’Educació social per donar d’eines a les famílies per afrontar aquesta circumstància vital?

Quan neix un infant amb una pluridiscapacitat, el projecte de vida que va associat a tot naixement i, alhora, el projecte de vida de la seva família, queda profundament alterat. La tasca de l’educació social es basa en l’acompanyament pròxim i respectuós de cada família, reconeixent la singularitat de cada cas i donant seguretat i suport davant les necessitats que van sorgint en cada moment del procés evolutiu. L’Educació social hauria de ser, alhora, un altaveu per exigir als estaments públics i polítics les mesures que ajudin a pal·liar la situació d’aïllament social i vulnerabilitat que pateixen moltes d’aquestes famílies.