Notícies

15.12.16

El professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Enric Benavent, és un gran aficionat als pessebres. Des de l’any 2000, munta pessebres amb una implicació social, basats en la realitat del segle XXI. L’any passat, es va inspirar en el camp de concentració de Ravensbrück, aprofitant que es commemorava l’any Neus Català i aquest any el seu pessebre reflecteix la realitat de les persones sense llar que dormen en caixers.

Ens pots descriure el pessebre que has muntat aquest any?

És una realitat molt propera. Al caixer de sota casa meva cada nit hi ha una persona dormint. A Barcelona hi ha 900 persones que estan en aquesta situació. Un dia se’m va acudir de portar el naixement de Jesús a aquesta circumstància. Si llegeixes la Bíblia, l’Evangeli de Lluc diu que Josep i Maria no havien trobat lloc on hostatjar-se, que és el mateix que els passa a aquesta gent. Vaig pensar que era una bona actualització d’aquesta frase de l’Evangeli. A partir d’aquí em vaig imaginar l’escena i vaig trobar una escultora que tenia figures que podrien encaixar en el pessebre. A l’inici vaig tenir dubtes de si representar una entitat bancària concreta o fer una cosa més simbòlica, però vaig decidir preservar la realitat tal com és. No volia mostrar una situació trista i dura perquè sí, sinó també tot l’aspecte de la solidaritat, de tota la gent que els acompanya.

No es només crítica, també hi ha un punt d’optimisme en la situació, oi?

Sí, però perquè la realitat també és aquesta. Hi ha molta gent que ajuda a qui pateix. El mateix vaig voler fer amb el pessebre de l’any passat de la Neus Català. Un camp de concentració és molt dur, tristíssim. Però que hi hagués gent que allà, una nit de Nadal, muntés el pessebre és un símbol de la seva esperança.

Com t’has inspirat per fer el pessebre d’aquest any?

Ja fa anys que intento que els meus pessebres parlin del món en què vivim. Això no és una novetat, el pessebre sempre reflecteix el món de qui el fa. Per això a Catalunya els fem amb paisatges del Pirineu i a Perú o Nàpols ho fan del seu propi entorn. Ara, és veritat que amb el pessebre ens havíem quedat una mica estancats en el paisatge del món rural del segle XVIII o XIX. El que fa uns anys que estic fent és intentar estirar aquesta actualització fins el segle XXI. Si podem representar el naixement en una masia de la Garrotxa, no el podem representar en un espai urbà del segle XXI? Des de l’any 2000 estic provant de fer tot això.

Quina és la seva estructura?

Es tracta de traduir l’escena al món actual. Per tant, intento que els elements claus de l’escena ni es perdin ni quedin diluïts. Qualsevol persona ha d’identificar Sant Josep, la Mare de Déu i el nen Jesús. En el pessebre del caixer, per exemple, tothom identifica els pastors de fa 2000 anys amb la gent que està al voltant del caixer. Intento fer paral•lelisme amb altres coses que el pessebre tradicional expressa. Tenim el pastor amb l’ovella al coll que arriba de seguida, però també el pescador aliè a tot el què passa. En el cas del pessebre d’aquest any, per exemple, el pescador seria el senyor que treu diners del caixer fent veure que no passa res al seu costat, cosa que ens acaba passant a molt de nosaltres quan entrem en un caixer i trobem una persona que hi està dormint. En el fons és el que passa amb el naixement de Jesús. Hi ha gent que s’ho mira des de prop, altres que s’ho miren des de lluny, altres que passen...

Quin és el procés per arribar a fer el pessebre?

Normalment quan acabo de fer el pessebre d’un any ja penso en el de l’any següent. Crec que el pessebre ha de transmetre i explicar coses, no m’agrada que només serveixi per fer paisatge. Trobar les figures és una mica més complicat, però tinc la sort de pertànyer al grup de pessebristes de Castellar del Vallès on hi ha bastantes persones que saben fer figures. Per exemple l’any passat li vaig demanar a la Carme, una dona pessebrista de Castellar, que em va confessar que mentre feia les figures de la Neus Català es va a posar a plorar de l’emoció. Aquest any, però, he aprofitat figures de sèrie que s’hi adequaven.

Exposes els teus pessebres?

A Catalunya hi ha gairebé setanta poblacions que tenen associació pessebrista i que fan exposicions. En el meu cas, jo participo en l’exposició del poble on visc, la de Castellar del Vallès, on hi portem 66 anys fent pessebres.

Quina és la resposta de la gent als teus pessebres?

Els pessebres socials em generen infinitament més feedback que quan faig un pessebre tradicional. El primer que vaig fer, l’any 2000, encara ara hi ha gent que me’l recorda avui! Això no passa amb els tradicionals. D’ençà que els posem a les xarxes socials es generen molts comentaris, tant positius com negatius, la interpretació de cadascú és lliure. Alguns m’han dit “A mi aquest pessebre estèticament no m’agrada però reconec que hi han de ser”. Jo penso el mateix. Em fa molta ràbia que això sigui una escena real de la meva ciutat, però és com si fas una foto, això surt.

Vaja, que ajuda a crear consciència social...

Si aquests pessebres serveixen perquè els pares parlin amb els fills sobre aquests temes, ja han fet la seva feina. Amb el de l’any passat, del camp de concentració, alguns infants van preguntar als seus pares si allò era una “granja de dones”. Només que en algun cas això hagi servit perquè el pare expliqui la realitat del que passava allà, jo ja hem dono per satisfet. A més hi ha gent que s’emociona mirant-los. Jo he vist persones plorant davant del pessebre de Ravensbrück.

De fet, vau anar a ensenyar-li aquest pessebre a la mateixa Neus Català. Com va reaccionar ella?

La Neus ja està molt velleta, té 101 anys. Primer li va costar bastant identificar el què li ensenyàvem, però després, mica en mica, va anar recordant coses, ens va parlar del camp de concentració, cosa que ens va emocionar a tots. Va ser un goig immens poder-li ensenyar, per mi va ser com tancar el cercle.

A més de la implicació social, també hi deu haver una interpretació religiosa...

Jo sóc una persona creient i per tant també intento expressar un sentiment religiós a partir de pessebre. De fet, jo el faig en sentit religiós el pessebre. Hi ha moments que mentre el faig tinc un diàleg interior amb Déu. I justament perquè sóc creient m’he atrevit a fer aquest pessebre. Per mi no és només una maqueta, sinó un instrument que intenta transmetre alguna cosa important. Per altra banda, com a educador social que sóc em sembla que també hi puc vincular la vessant social. Hi ha una intencionalitat clara en els dos sentits.

Es fan altres pessebres socials?

Sí, hi ha altres companys pessebristes que també en fan, no sóc pas l’únic ni l’inventor. A Vilafranca aquest any n’hi ha un que representa una grup de persones en una “patera” i que sembla que al final veu una llum, com una estrella.