Notícies

06.11.20

El nou monogràfic de la revista Educació Social tracta un dels temes més recurrents en temps de pandèmia. Sota el títol Salut mental: una mirada integradora i socioeducativa, el monogràfic incideix en la necessitat de detectar a temps possibles malalties i en la importància de l’educació social per a prevenir-les.  Els problemes de salut mental sempre han estat un tema tabú en la nostra societat. Tot i tractar-se de malalties, mai se n’ha parlat amb la mateixa normalitat que d’una de física. 

Creus que, amb l’arribada de la Covid-19, el confinament i els problemes mentals que ha pogut provocar una situació com aquesta, es començarà a parlar amb normalitat sobre les malalties mentals i el seu tractament?

Partint de la base que encara avui en dia és un tabú parlar de la salut mental, sí que penso que l’aparició de tots els problemes derivats de la pandèmia, entre ells, problemes de salut mental, pot ser una oportunitat per parlar de la salut mental i donar una visió més normalitzada i menys estigmatitzada. La pandèmia ha sacsejat fortament el nostre estil de vida i encara que hagi afectat més a uns sectors de població que a uns altres, tothom se n’ha ressentit psíquicament: el confinament, la incertesa econòmica, l’afectació de la salut física -ja sigui pròpia o de familiars o coneguts-, la retallada de llibertats individuals... han provocat sobretot ansietat i depressió, i en aquelles persones que prèviament ja tenien algun problema en salut mental, el seu ressorgiment de nou. Per tant, ens trobem en un moment en què tothom, més o menys, ha presentat alteracions en l’esfera emocional i això és una oportunitat per posar-nos en la pell de l’altre, per entendre que problemàtiques en salut mental en podem tenir tots, que no es tracta d’una qüestió de “forts” i “febles”. I és cert que a nivell de mitjans de comunicació, el tema de les repercussions de la Covid-19 en la salut mental s’ha tractat força i això universalitza, ajuda a desestigmatitzar aquesta qüestió.

A l’editorial, es parla de la necessitat d’aplicar un model biopsicosocial en la prevenció i intervenció en l’àmbit de la salut mental. Per on comença l’aplicació d’aquest model i quins són els seus actors clau?

Actualment, impera una visió molt biomèdica de la salut mental. El propi terme “malaltia mental” relega a segon pla factors no biològics que se saben que tenen un paper molt important i decisiu en l’aparició i manteniment de problemàtiques mentals. De fet, el terme de “malaltia mental” oficialment ja no s’utilitza: per exemple, l’OMS ja no parla de “malaltia mental” sinó de “trastorn mental” i de “trastorn del comportament”. Però, tot i així, encara està molt arrelat el terme “malaltia mental”.

El model biopsicosocial planteja que les persones són éssers biològics, psicològics i socials i, per tant, en la formació de la nostra personalitat i en l’expressió de la nostra conducta (sigui normal o patològica) aquests tres tipus de variables estaran presents. Això implica que, a nivell de polítiques socials, de salut pública i d’investigació, cal parar atenció a aquesta vessant més holística d’entendre la salut mental. En les intervencions polítiques i tècniques per a la prevenció dels trastorns mentals i la promoció de la salut mental, ha de tenir un lloc també la dimensió social de la salut mental. Cal incidir en programes de suport familiar a la criança, vetllar per la reducció de la inseguretat econòmica de la població, apostar per l’enfortiment de la xarxa comunitària i desenvolupar programes socials específics, especialment dirigits als col·lectius més vulnerables. Són actuacions reconegudes per l’OMS. Pel que fa a l’abordatge i tractament dels trastorns mentals, és vital de detectar aquells factors de tipus socials que poden dificultar la millora de la salut mental.

Des del model biopsicosocial d’entendre la salut mental, el treball social i l’educació social són disciplines científiques que poden aportar tots els seus coneixements i pràctiques en la prevenció i el tractament de la salut mental, ja sigui en relació al diagnòstic social, a la detecció dels ambients de risc i dels col·lectius més vulnerables, a la participació en la planificació, execució i avaluació de programes de prevenció aportant la mirada social, o bé ja sigui en la coordinació amb equips i serveis del territori pel que fa a rehabilitació i inserció social, entre altres aspectes.

A l’apartat d’opinió, trobem dos textos que parlen de la importància de l’etapa adolescent en el desenvolupament de la salut mental, per una banda, i de l’esport com a eina de recuperació i inclusió de persones amb Trastorns Mentals Greus, per l’altra. Creus que és necessari fomentar l’esport entre els joves com a mesura de prevenció i promoció d’una bona salut mental?

Sí, l’esport té beneficis no només a nivell físic, corporal, sinó també mental, psíquic. A nivell individual, la pràctica d’un esport afecta positivament el nostre estat d’ànim, pot ajudar a millorar la nostra autoestima perquè ens sentim millor físicament, però també perquè hem estat capaços de marcar-nos un repte i aconseguir-lo la qual cosa augmenta la confiança en nosaltres mateixos. També hi ha estudis que relacionen la pràctica de l’esport amb millores de memòria i de rendiment intel·lectual en general. Però també la pràctica de l’esport si es fa en equip ajuda a saber conviure en societat: acceptar altres punts de vista, saber pactar i cedir, incorporar una autodisciplina... Tot plegat repercuteix en l’autoimatge de l’adolescent. Igualment, pot ser una bona manera de disminuir l’autoestigma i l’estigma social associat als trastorns mentals

El monogràfic està dividit en sis articles, el primer dels quals parla sobre l’evolució històrica de l’atenció a la salut mental i els canvis que ha experimentat la psiquiatria en els darrers anys. Quins haurien de ser el següents passos?

Jo crec que el següent pas cabdal i que marcaria un canvi de paradigma en l’atenció a la salut mental, encara avui en dia excessivament marcada per la mirada biomèdica, és realment l’aplicació del model biopsicosocial i de polítiques d’intervenció comunitària en salut mental. Això comporta, a efectes pràctics, una dotació important en els equips assistencials de professionals que puguin aportar una mirada social a la salut mental, com seria el cas de treballadores i educadors socials.

Altrament, al meu parer, caldria tenir en compte dos elements més: insistir especialment en el tema de la prevenció primària (el nostre sistema de salut mental encara està excessivament focalitzat en la prevenció secundària i en la prevenció terciària); i les campanyes de sensibilització i de lluita contra l’estigma social dirigides a la població general.

En el següent article es tracta el suport mutu com a eina de recuperació personal, mentre que en el tercer es parla de nous paradigmes en la relació assistencial. Com han canviat les relacions dels pacients -amb els professionals i entre ells mateixos- en els darrers anys?

Progressivament, s’ha anat incorporant en el tractament dels trastorns mentals i d’altres problemes de salut, la idea que no només s’ha d’incidir en la pròpia persona que presenta la problemàtica (aquí el model sistèmic d’intervenció ens diria que el “pacient” mai és un individu sol -si de cas, seria el portador del símptoma- sinó que el pacient és la família), sinó també en el seu entorn immediat. Així, per posar-ne alguns exemples, és bàsic que la família s’involucri en el tractament, especialment en aquells casos de trastorn mental greu o sever, i que pugui actuar com a coterapeuta; o en el cas dels infants i adolescents, la coordinació del professional en salut mental amb altres professionals implicats com ara el o la tutora del centre educatiu.

D’altra banda, el tractament individual queda molt enriquit i potenciat si es combina amb estratègies grupals, com les que s’exposen en l’article que tracta del peer suport, en què persones que presenten problemàtiques semblants o comparteixen diagnòstic clínic comparteixen un grup de treball entès com a espai terapèutic, ja que permet compartir estratègies, fer descàrrega emocional, rebre orientacions i crear un espai d’ajuda mútua i suport social.

Les drogues tenen un paper decisiu en el desenvolupament de problemes mentals en moltes persones. Tant és així, que el concepte “Patologia dual” es té cada cop més en compte per tal de tractar persones amb problemes mentals i de drogodependència. Tenint en compte la importància de l’etapa adolescent en el desenvolupament de la salut mental, com es pot abordar d’una manera més eficaç el problema de la iniciació dels joves en les drogues?

Aquesta pregunta es mereix un monogràfic! Que una persona, que un jove, un adolescent, s’iniciï en el consum de drogues pot tenir moltes causes i variades. Centrant-nos en l’adolescent i a risc de simplificar molt, està clar que les campanyes de prevenció basades únicament en la informació dels efectes de les drogues no són suficients. Cal anar a qüestions més transversals, com ara programes dirigits a la millora de l’autoestima, a saber gestionar la pressió social, però també programes de prevenció de l’assetjament escolar. Alhora, tornaria a repetir els eixos comentats en la segona pregunta basats en el model biopsicosocial, que podria resumir en protegir la família, tant econòmicament com en la conciliació de la vida laboral i familiar. Per exemple, els horaris escolars d’instituts i els horaris laborals són irreconciliables en la majoria de casos, de forma que molts adolescents estan sols moltes hores. Des del punt de vista de la seguretat física, està clar que una noia de 15 anys pot estar sola al seu domicili o pot caminar sola pel carrer, mentre que un infant de 6 anys no. Però això no vol dir que, des del punt de vista de formació de la seva personalitat, la solitud sigui l’estat òptim. L’adolescent necessita d’acompanyament, d’un acompanyament diferent al de l’infant, però necessita d’aquest acompanyament des de la família i també des d’altres agents educadors. L’esport i l’existència d’altres alternatives lúdiques sanes també tenen el seu paper en la prevenció en el consum de drogues.

Per acabar, tenint en compte que moltes de les malalties mentals estan associades a problemes ben arrelats a la societat -sensellarisme, joves extutelats, drogodependència- fins a quin punt poden ajudar els educadors socials a acompanyar els pacients?

L’educador o educadora social és un professional especialment ben format per acompanyar les persones al llarg del seu cicle vital i, especialment, en els moments crítics. El professional que acompanya mostra un model de relació, d’acostar a la persona i les seves circumstàncies basat en el respecte i en el reconeixement de les seves potencialitats i que, en algunes ocasions, la persona atesa pot no haver experimentat mai. Experiències tant habituals en la gran majoria de nosaltres de no sentir-se sol o sola, sinó estimat, comprès, no jutjat, que es forma part d’una xarxa de relacions significatives... malauradament no són universals i en les persones que presenten sensellarisme, en joves que han estat tutelats o que tenen problemes amb les drogues, l’absència d’aquestes experiències poden ser la norma. Jo penso que l’educador o educadora social sobretot el que pot oferir és una experiència emocional diferent, correctiva, terapèutica, és a dir, que són possibles altres formes de relacionar-se i des d’aquesta experiència significativa promoure motivació i engegar canvis que és, en definitiva, el que busca l’educació social: que la persona tingui confiança en les pròpies capacitats, tot acceptant les limitacions, i sigui el motor principal dels canvis a la seva vida. Tot un repte!