Notícies

12.06.24

El llibre Sociedades inclusivas. Re-visiones sobre la dis-capacidad (2023) és una proposta de cocreació. El professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés – URL Òscar Martínez Rivera, especialista en inclusió i discapacitat, n’és el coordinador, juntament amb el catedràtic en Pedagogia Jordi Planella. I diem que és una proposta de cocreació perquè en el llibre hi han participat també Cristina Alonso, especialista en salut mental, i José Mansilla, expert en inclusió i ciutats, ambdós professors de la Facultat Pere Tarrés, així com una alumna acabada de graduar d’aquest centre, Márgara Sadeño, i una exalumna, Alina Ribes, qui ha vinculat el seu treball de fi de grau a aquest llibre. L’autoria del volum també recull altres professionals.

Martínez ens dona respostes per endinsar-nos en l’univers d’aquesta publicació:

• Com s’ha elaborat aquest llibre?

El llibre ha estat un projecte que pretenia recollir textos de persones que sabíem que tenien qüestions importants a dir sobre diferents aspectes relacionats amb la societat inclusiva. Les autores i autors són professionals que coneixem i hem seguit la seva trajectòria i crèiem que teníem uns punts de vista amb eixos comuns.

Malgrat que l’esquema general dels temes els vam dissenyar entre en Jordi Planella i jo, vam procurar fer una selecció d’autores i autors especialistes en les diferents temàtiques del llibre. Per tant, hem encarregat de manera individual l’autoria de cada capítol, però mirant de fer un encàrrec que tingués sentit en el global del projecte de llibre. Això ha comportat diferents reunions col·lectives o algunes indicacions durant la creació dels diferents capítols.

• Per què s’ha optat per aquesta metodologia de treball? Era una prioritat tractar aquest tema de manera transversal des de diversos punts de vista?

Efectivament. Es parla molt habitualment de temes com l’escola inclusiva, i és per això que hi ha un capítol amb una de les persones que més en sap sobre el tema a Catalunya, com l’Efrén Carbonell. Però creiem que la visió sobre la inclusivitat anava més enllà i que calia aportar una mirada des d’altres punts de vista diferents. Tenim la certesa que l’escola és un dels espais que poden generar de forma més ferma una societat inclusiva. Si l’escola és realment inclusiva, repercuteix en les mirades dels nens i nenes i poden arribar a ser més inclusius en la seva vida adulta, perquè hauran crescut amb una experiència vital inclusiva. Per tant, la resta d’elements que destaquem al llibre depenen molt del model escolar que implementem al país.

• Què significa ser realment inclusius?

El llibre evoca a moltes definicions o a molts matisos al respecte. Però, d’entrada, una societat inclusiva és aquella que té en compte totes les persones, siguin quines siguin les seves formes de funcionar. I també, la societat inclusiva és aquell espai que garanteix la igualtat d’oportunitats per a totes les persones. Això només es pot portar a terme si generem espais i mecanismes de suport allà on sigui necessari.

• De quina manera l’espai, entès geogràficament, pot ser inclusiu? Vivim en municipis que no estan dissenyats tenint en compte tots els col·lectius que configuren la nostra societat?

Costa molt que les persones que tenen poder polític als municipis siguin capaces de veure quins són els elements que fan que els veïns i veïnes no tinguin les mateixes oportunitats. I no tenir oportunitats en molts casos pot arribar a significar que el teu barri és pràcticament una presó perquè no està preparat perquè el puguis gaudir o que no puguis sortir d’un espai reduït perquè no es garanteix l’accessibilitat com perquè puguis anar pel carrer amb seguretat.

Un carrer peatonalitzat, però ple de terrasses amb cadires i taules i cartells de bars pot significar un mur físic per a les persones cegues. Però no és massa habitual que les persones que prenen decisions sobre l’espai públic tinguin en compte veritablement aquests aspectes. En cas contrari, no hi haurien tantes dificultats per aquestes persones a tot arreu.

• Amb quines dificultats socials es poden trobar les persones amb diversitat funcional?

Amb totes i a totes les dimensions de la vida. En realitat és així de greu. Totes les persones que funcionen d’una manera no estàndard tenen problemes per desenvolupar la seva vida. El sistema està muntat a l'engròs i essencialment per qui respongui a la normalitat estadística o la normalitat que els diferents poders marquin.

• Què significa ser normal?

En realitat no significa res perquè ningú és normal. La normalitat és una fita que molts poders ens proposen, una manera de fer i de ser que no existeix i que, justament, ens pot provocar molt de malestar perquè en algun moment de la vida sentim la necessitat de ser-hi, en aquest espai de la normalitat que no existeix. El relat i la creació d’una normalitat irreal és una de les generadores de més malestars a la població.

• La construcció del que és normatiu pot tenir repercussió sobre les persones? Quina(es)?

Efectivament. Com dèiem, hi ha molts poders que generen una falsa normalitat que es converteix en una tendència desitjada. Per a moltes persones, aquest desig pot acabar sent molt important i esdevenint un aspecte important a la vida. El fet que aquesta fita estigui basada en una irrealitat té uns efectes que poden ser negatius sobre les persones. Si, a més, això és dona en població que tingui algunes altres mancances, el còctel pot ser devastador.

• Vivim en una societat més inclusiva que anys enrere? Cap a on tendim?

Hem crescut en aquests termes, però també és cert que l’actualitat política ens està marcant una tendència d’intolerància vers la diversitat que és extremament preocupant. Per això és tan important blindar els drets de totes les persones i que l’escola faci un paper clarament marcat pels entorns realment inclusius.

• Quina és la potencialitat dels continguts audiovisuals (xarxes socials, videojocs també...) en pro d’una societat més inclusiva?

La qüestió és que totes les persones puguin fer ús d’aquest tipus de contingut de manera autònoma. I això significa que els programadors i responsables de les plataformes tinguin en compte com funcionen la majoria de les persones, però també aquelles que ho fan de manera no estàndard. Això significa que les mateixes persones amb diversitat funcional puguin participar de la programació i disseny dels continguts per valorar si l’ús està pensat des d’un concepte universal. Al llibre també fem un capítol molt interessant sobre aquest tema sobre allò que poques vegades trobem textos que hi reflexionin.

• La societat actual, en els seus múltiples discursos, fa un ús excessiu de paraules com inclusió?

Com és habitual en moltes disciplines, hi ha alguns conceptes que segurament des de l’acadèmia utilitzaríem amb més precisió que no pas quan es fan servir en altres àmbits. Per tant, moltes vegades veiem escrit o en discursos que parlen de projectes o situacions inclusives que seria més que discutible que ho siguin realment. La inclusió té molt a veure amb la igualtat d’oportunitats sense que això signifiqui que totes les persones hagin de fer el mateix. Inclusiu també té molt a veure amb participar dels entorns normalitzats i no segregats, aspectes que sorprenentment no sempre són característiques d’espais que es fan dir “inclusius”.