Notícies

07.06.24

La Joana, la Núria i l'Ona són tres amigues de la Garrotxa que viuen juntes en un pis a Barcelona. Fa tres anys i mig van crear el perfil de Can Putades (@canputades) per penjar vídeos del seu dia a dia i compartir les anècdotes que els passen. Els seus continguts també defensen els orígens, les tradicions, la vida al poble i la llengua catalana. Ho fan en clau d’humor i amb l'estil proper i autèntic que les caracteritza.

El que va néixer com una idea per combatre l’avorriment de la pandèmia s’ha convertit en un projecte que no para de créixer i ja acumula més de 83.000 seguidors a Instagram i 65.000 a TikTok. A més, des de fa uns mesos presenten el pòdcast No cardis de 3Cat i col·laboren a El Nacional.

Les entrevistem al seu pis per parlar, entre altres qüestions, sobre la creació de continguts a les xarxes socials, l’ús de les pantalles, la situació del català, les tradicions de la Garrotxa i el seu vincle amb el món del lleure educatiu.

Amb una paraula, viure a Can Putades és...

Joana (J.): Intensitat i esbojarrament.

Núria (N.): Molts sentiments.

Ona (O.): Casa.

Com és això de ser amigues, treballar i viure juntes?

N.: A vegades és complicat, perquè s'acaba ajuntant tot: l’amistat, la convivència i treballar juntes. Ara que tenim més feina hem hagut de gestionar-ho i fer-nos uns horaris. 

O.: Cada vegada ho fem millor i anem trobant els nostres mètodes. Ara, si tenim alguna idea de vídeo mentre cuinem, per exemple, la deixem escrita en un paper i la parlem més endavant.

Es pot viure de la creació de continguts en català?

O.: T’han d’anar molt bé les coses com per dedicar-te només a això i viure de manera autosuficient tu sola.

J.: Sent tres és més complicat que una persona, perquè toca més a repartir, però jo crec que el paradigma està canviant i en un futur les xarxes i els creadors de continguts aniran a més.

N.: És molta feina al principi; nosaltres vam estar dos anys i mig creant continguts sense rebre res, però amb esforç i constància jo penso que sí que es pot viure.

Quina és la clau de l’èxit a les xarxes?

N.: La constància i dir coses interessants. També, trobar una comunitat a qui li agradis i saber interactuar amb ella. Al final també hi ha un punt de sort que has de saber aprofitar.

J.: Posar-hi passió i ganes és bastant clau. Si fas alguna cosa que t’agrada ho transmets a la gent. 

O.: Jo crec que també agrada que el nostre contingut tingui un rerefons, que el puguin comentar i generi debat.  

N.: Exacte! Actualment, és important ser real. La gent no consumeix continguts que no es creu.

O.: Ens agrada dir que no som Teletubbies, en el sentit que no volem fer veure que la nostra vida sempre és genial i meravellosa. Som gent normal i ens passen coses normals.

Us considereu referents?

N.: No considero que siguem un referent, però sí que tenim molta responsabilitat i hem de cuidar molt què diem i com ho diem.

O.: No volem ser referents. Nosaltres no fem discursos per convèncer ningú, simplement expressem la nostra opinió.

J.: Jo, en canvi, sí que penso que som referents en el sentit que, abans que hi fóssim nosaltres, tampoc hi havia gaire gent. Igual que ara les nenes veuen noies futbolistes i es poden plantejar ser-ho, també més persones es poden plantejar fer continguts en català.

O.: És a dir, podríem dir que som referents pel que fem, no tant pel que som.

Un dels temes que tracteu als vostres vídeos són les paraules i expressions en català, i més concretament, de la Garrotxa.

J.: Quan vam venir a viure a Barcelona ens va sorprendre que la gent no parlés català i vam sentir la necessitat de defensar la nostra llengua, i encara més amb les dades que indiquen que el català s’està perdent entre els joves. Nosaltres encantades que hi hagi gent pel carrer que, tot i que d’entrada no diries que parla català, t'atura i et diu que fa servir una expressió que hem donat a conèixer als nostres vídeos.

Totes tres esteu o heu estat vinculades a entitats de lleure educatiu. Com ha estat la vostra experiència?

N.: Com a nena, tinc bons records del casal d'estiu de Riu d’Olot, i d’ajudant de monitora a les brigades, que és una mena de servei comunitari que fas al teu poble.  

O.: Jo vaig anar al Centre Excursionista d’Olot i al Centre d’Esplai Sant Vicenç de Besalú, amb la Joana. Sempre ens ha agradat marxar de casa, dormir fora, estar amb gent, fer activitats... A més, a les tres ens encanta jugar, i segurament això ens ve de l’esplai.

Què aporta el lleure educatiu, i què us ha portat a vosaltres, concretament?

J.: Em sembla essencial poder escapar i aprendre de la natura. Com a monitores de lleure que hem sigut, penso que en aquest entorn es fa una feina educativa molt important: ensenyar a jugar, saber guanyar i també perdre, guanyar autonomia, aprendre a comunicar-te... Tant com a monitora, com a participant, s'aprèn moltíssim: els infants aprenen dels monitors, i els monitors aprenen dels nens i nenes.

O.: Exacte, aprendre de tots i totes i entre tots i totes, també la gestió de les emocions... A l’esplai es fa una feina molt important que no es pot fer a l’escola. Crec que es nota molt quan hi has anat, per la manera que tens de relacionar-te i les habilitats socials que s’adquireixen allà. Per a mi, totes les experiències vinculades al lleure educatiu han sigut molt gratificants.

N.: A més, les dinàmiques que es fan són molt positives per al desenvolupament dels infants i joves. A mi em va anar molt bé quan era petita, perquè era molt vergonyosa.

Heu treballat mai, com a monitores, amb infància en situació de vulnerabilitat?

J.: A les colònies que anàvem nosaltres sempre venien uns 10 infants becats, que tenien situacions difícils econòmicament, a casa seva. I per a ells, veies que l'impacte del lleure educatiu era encara més potent. Per a ells és espectacular anar una setmana de colònies i viure una realitat completament diferent, per desgràcia, a la qual viuen ells habitualment. Penso que, en aquest sentit, l'educació en el lleure aporta un valor afegit encara més gran.

O.: És dur de viure.

J.: Especialment quan t'acomiades d'ells, quan s'acaben les colònies.

N.: Haver fet colònies, esplai..., aporta tant a nivell personal, com saber relacionar-te, saber fer cohesió de grup, trobar un equip de persones, i el que sovint és més necessari: sentir que formes part d'un lloc.

O.: Qüestions com aprendre a dormir sol -o amb altres infants-, dutxar-te, parar taula... són accions quotidianes que si els infants les comencen a assumir desenvolupen la seva autonomia.

Què penseu de l'ús actual de pantalles en infants i joves? És preocupant?

N.: Cal entendre que el món d’ara no és el mateix que el món que hi havia quan nosaltres vam néixer. Vivim a l’era de la tecnologia, i no es pot fer veure que no existeix. Els infants no poden créixer sense saber què és una pantalla i tot el que això suposa. S’ha de dosificar l’ús i s’han d’aprendre a gestionar de manera correcta: no pot ser que un infant tingui Instagram o YouTube i pugui accedir a tot allò que vol. 

O.: El problema no és la pantalla, sinó l’ús que se’n fa. Hi ha d’haver control i ensenyar als infants que jugar a jocs de taula també és divertit, per exemple. 

J.: Els adults hem d’ensenyar als infants a autogestionar-se el temps perquè no s'hi enganxin.

Com li expliqueu a la gent la vostra feina?

J.: A nosaltres ens agrada dir que som creadores de contingut o que treballem a xarxes, però mai direm que som influencers. És una paraula que la gent li ha donat unes connotacions tan negatives...

O.: I amb raó, perquè al final a les xarxes no hi ha cap mena de filtre i tothom pot dir allò que vol sense cap mena de consciència. Hi ha gent que influencia de manera negativa.

Ara, de fet, ja no només sou a xarxes. Des de fa uns mesos publiqueu el pòdcast No Cardis a 3Cat i feu de reporteres a El Nacional. Us ha anat bé diversificar la feina?

N.: Ens ha anat molt bé per sortir de la nostra zona de confort. Al principi, quan anàvem a cobrir un acte, estàvem tan nervioses que ni ens parlàvem entre nosaltres, però ara ja hem après a perdre la vergonya i a parlar en públic. La veritat és que ho gaudim molt.

O.: La Joana especialment, perquè ha estudiat periodisme, però jo no m’hagués imaginat mai fer de reportera. Ens ha anat bé que la nostra feina ja no sigui només crear continguts a les xarxes i aprendre altres coses, com fer guions o dedicar-nos a la producció.

J.: En definitiva, la gent et pren més seriosament si dius que ets periodista, que si dius que ets tiktoker

Quins aprenentatges us endueu d’aquests tres anys i mig de Can Putades?

O.: Moltíssims. Amistat, treball en equip, conèixer-nos molt i créixer juntes. 

J.: Hem après que el més important per tirar endavant un projecte és no perdre la fe i posar il·lusió i ganes allò que fas. Al final, això és el que ens ha funcionat a nosaltres, que en cap moment hi hem deixat de creure. Sempre hem vist Can Putades com una opció de futur, moltes vegades sense tenir la seguretat que sortiria bé. 

N.: Jo també diria que he après a viure el present. A mi, a segon de carrera, m’atabalava pensar què faria després, i al final la vida m’ha canviat moltíssim: m'ha portat per altres camins. L'aprenentatge final és que s’ha de viure més el moment.

Adaptació de l'entrevista de l'edició 253 de la revista Estris